Ponències

  • Política

  • Econòmica

  • Soc. Benestar

  • Estatuts

  • Mallorca

  • Menorca

PONÈNCIA POLÍTICA EL PI

Per començar. On som

Quan s’acaben de complir trenta d’anys des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, i quan només en fa sis anys de la seva reforma (2007), la política en general i l’autogovern illenc en concret, la nostra capacitat de gestionar la realitat insular des de ca nostra, presenta símptomes alarmants de debilitat; uns símptomes indicatius de les profundes i serioses mancances que pateix el model amb el què, l’any 1983, els ciutadans illencs esperàvem encetar una etapa il·lusionant de la nostra història col·lectiva.

Aquestes mancances són múltiples i de molt diversa naturalesa; algunes són de caire extern i altres de caràcter endogen, entre les de caire extern destacam el no desenvolupament de la majoria d’estatuts d’autonomia tal i com es preveia, i el dèficit provocat per transferències competencials mal dotades, i entre les de caràcter endogen n’hi ha algunes que afecten a l’estructura del propi model i d’altres que són conseqüència directa d’una praxis política que -hem d’ésser realistes- en ocasions s’ha allunyat de la recerca del bé comú per endinsar-se pels altres viaranys més relacionats amb interessos particulars o partidistes, desvirtuant d’aquest manera el rol del polític com a servidor públic. En aquest darrer cas, els efectes que se n’han derivat de cara a l’opinió pública illenca han estat devastadors per a una classe política que avui pateix el més alt nivell de descrèdit d’ençà de la recuperació de les institucions democràtiques, fa trenta-cinc anys.

Ara mateix és irrellevant discutir si aquesta percepció social és errònia o sí en efecte respon a una realitat objectiva. Allò cert és que la funció dels responsables polítics encarregats de gestionar l’autogovern illenc està assolint un grau de qüestionament popular sense precedents a la història d’aquesta terra; un qüestionament que seria absurd ignorar o fins i tot minimitzar. En aquest sentit, ens hem de plantejar si realment una part de la societat illenca comença a pensar que l’autogovern illenc, amb tot el seu entramat institucional -i amb els importants costos econòmics que se’n deriven- és en essència prescindible, bàsicament perquè entén que no li aporta res en temes materials, ni incrementa en cap indicador la seva qualitat de vida ni garanteix un futur millor per als seus fills.

Davant aquest interrogant, la nostra resposta no pot ésser girar la vista cap a una altra part; llevar importància a aquest fenomen o esperar a que escampi. La nostra obligació és esbrinar com i perquè s’ha arribat a aquest escenari de desafecció; com i perquè l’exercici dels assumptes públics han acabat estant, gairebé per norma, sota sospita; i com i perquè s’ha arribat a una situació a la qual la classe política és percebuda com el tercer principal problema -únicament superat per l’atur i la crisi econòmica- per part de la societat illenca. Si no som capaços de diagnosticar primer, i a continuació tractar de capgirar aquesta percepció, aleshores tota la tasca que es pugui fer a les institucions quedarà seriosament condicionada per aquest qüestionament públic que, si bé no afecta a la legitimitat formal del model representatiu que ens hem atorgat, si que erosiona greument la seva legitimitat moral i social, des del moment qué no podem aspirar a governar un poble que no creu ni confia en nosaltres.

Capgirar aquesta percepció implica, per força, fer autocrítica en relació al passat i establir una nova forma d’entendre la gestió pública en totes les seves vessants, introduint més participació ciutadana per triar què i com es gestiona, i procurant nous mecanismes de control, transparència, vigilància i fiscalització que permetin recuperar per a la política el seu caràcter de servei públic exercit amb rigor, austeritat i estricte respecte a la llei. Per avançar cap a aquest nou escenari de regeneració democràtica les relacions entre els àmbits privat i públic s’han de redefinir amb una escrupolositat absoluta, marcant nítidament els límits de cada un i articulant totes les formules que facin falta per evitar que els interessos públics i els privats es puguin mesclar perillosament, afectant la credibilitat de tot el sistema i escampant una ombra de recel sobre l’actuació dels servidors públics.

Una societat civil empobrida

Encara que sembla una proposta elemental i, per tant, fàcil d’aplicar a priori, la realitat ens indica que separar l’àmbit públic del privat i atorgar a la política la necessària independència, objectivitat i transparència que han de definir la seva funció no és una tasca gens senzilla de dur a la pràctica. En primer lloc, perquè la societat illenca en el seu conjunt té molta dependència de l’àmbit públic, com a conseqüència d’una concepció providencialista del poder, herència probablement d’un paternalisme imposat per part del poder polític en altres etapes no democràtiques de la nostra història i que traspuava un clar menyspreu per la llibertat personal i una submissió absoluta al poder com a principal responsable, tutor i vigilant de les nostres vides.

Aquest plantejament, clarament antiliberal, intervencionista i amb ressonàncies populistes, ha donat com a fruit -malgrat tot els matisos que hi vulguem fer- una societat subsidiada, tutelada i totalment depenent de la voluntat del governant de torn, sense pràcticament capacitat d’actuació al marge d’un poder polític que sembla l’únic que pot dirigir o condicionar, en un sentit o altre, l’existència dels ciutadans illencs. Un poder polític que, a més, lliure d’uns lligams regulatoris sòlids, és susceptible d’actuar en concomitància -o directament sota la seva pressió- d’uns poders econòmics que massa vegades acaben guiant-se per motivacions sovint allunyades de l’interés general.

Durant els primers anys d’autogovern, la subordinació de la societat civil a un emergent poder polític illenc -una vegada va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, l’any 1983- es va assumir en un primer moment com una conseqüència directa i inevitable de l’assentament institucional de la nova realitat autonòmica balear, en el marc d’un nou equilibri de poder que ja no tenia a Madrid el seu únic eix. Posteriorment, els anys de bonança econòmica atorgaren a un autogovern balear ja plenament consolidat una musculatura financera que va afavorir l’omnipresència del poder polític (i dels recursos econòmics públics associats a ell) en tots els àmbits de la realitat illenca, fins al punt que fora de la seva òrbita no hi ha havia espai gairebé per a res més.

L’efecte directe més important d’aquesta hegemonia del poder polític sobre la realitat illenca ha estat l’empobriment d’una societat civil que presenta clars símptomes de raquitisme quan actua fora -o al marge- del paraigües d’un poder que massa sovint ha exhibit, al llarg dels darrers anys, la seva capacitat d’intervenció amb arbitrarietat, dogmatisme o miopia, o fins i tot amb les tres coses al mateix temps.

Per tant, podem afirmar que la societat civil illenca ha estat influïda, al llarg de bona part d’aquets darrers trenta anys, per un poder polític estatal i autonòmic que, emparant-se en uns recursos econòmics que li atorgaven una capacitat de maniobra aparentment inesgotable i agombolat pel no desenvolupament de l ´Estatut d´Autonomia i el servilisme al cap al poder central, ha fet i desfet a voluntat, ha imposat els seus criteris a tots els àmbits de la societat i ha “infestat” de política tot el cos social illenc, amb els negatius efectes que aquest fet implica per a una societat balear que continua essent tractada pels seus dirigents com si fos menor d’edat.

Aquest escenari s’ha fet definitivament mil bocins amb l’arribada de la crisi econòmica, amb la conseqüent disminució dels recursos econòmics per a l’erari públic i -com a efecte inevitable dels dos fets anteriors- amb la pèrdua progressiva de pes específic per part d’un poder polític illenc que, privat del múscul financer de fa un dècada, ara ha quedat reduït al paper de simple malpagador del seus proveïdors, sense capacitat -ni voluntat- per invertir, estimular l’economia o anar més enllà que una gestió mecànica del dia a dia de les institucions del nostre autogovern.

En definitiva, sense doblers per gastar, l’autogovern illenc ha mostrat les seves mancances, ha propiciat un clima de descrèdit social del propi sistema autonòmic i ha estavellat contra les roques aquell vaixell que va salpar el mes de març de 1983 amb les esperances d’una gran majoria de ciutadans d’aquesta terra a bord.

El resultat que ens trobam, si fem una anàlisi desapassionada de la realitat, és una societat civil illenca que, com hem dit abans, està empobrida en un doble sentit. Per una part, perquè ha minvat notablement la seva qualitat de vida com a efecte d’una crisi econòmica més llarga i més profunda del que ningú no havia imaginat mai. I empobrida perquè ara mateix, sense el suport d’un poder polític que ja no pot bravejar perquè ha perdut tota la força que tenia, s’evidencien les seves debilitats i sorgeixen molts de dubtes sobre com han d’afrontar aquesta situació d’excepcionalitat uns ciutadans illencs que comencen a interioritzar que ja no poden esperar res dels seus governants.

Recuperar la confiança

Arribats a aquest punt, pensam que seria oportú deixar clar que, en la nostra opinió, el camí que s’ha fet fins aquí és irreversible; és a dir, ja no tornarà l’escenari d’un autogovern esplèndid i clientelista, ni un Estat que sense el coratge pertinent deixi de donar solucions que el poble reclama. Al marge d’iniciatives absolutament esperpèntiques i demagògiques com la de voler fer un ERE de representants electes (la qual cosa, per cert, dóna una idea bastant ajustada del que entenen els seus impulsors per democràcia representativa), és cert que la mirada de la societat civil illenca sobre l’entramat de l’autogovern illenc ha canviat, probablement per a sempre. Ja res no serà igual a partir d’ara a la nostra comunitat: ni el paper de la societat civil, ni el del poder polític, ni -per suposat- les complicades relacions que es puguin establir entre els dos.

La societat illenca ha de recuperar el seu pes, o -millor dit- ha d’assolir un protagonisme que probablement no ha tingut mai, a través d’un procés d’emancipació de la tutela política i de confiança en les pròpies capacitats cíviques. El teixit productiu illenc, el seu entramat empresarial, les organitzacions socials, el món de la cultura i la investigació, l’associacionisme ciutadà, l’ensenyament i la Universitat.....tot el que configura allò que anomenam societat civil s’ha de llevar de damunt l’esquena la tutela omnipresent de la política en minúscules i ha d’optar per posar les bases d’una societat oberta, robusta i participativa, allunyada de les tres S que tan de mal fan als col·lectius humans que volen viure realment en llibertat: la submissió, la subvenció i el sotmetiment.

A dia d’avui la societat illenca perd cada cop més la seva essència com a tal, es tracta de reforçar els costums i professions tradicionals de cada illa. D’aquesta manera també es beneficia el teixit productiu, reforçant els nostres costums, es pot confiar amb el què i el perquè es fa.

Per aconseguir aquest objectiu hem d’avançar cap a un nou concepte de societat no piramidal, sinó transversal, horitzontal i integradora, a la qual es fomenti l’esforç, la iniciativa, el risc, l’autonomia individual, la visió d’un futur que no dependrà de les prebendes del poder sinó de la nostra capacitat per guanyar-lo amb les nostres pròpies forces. Un concepte de societat on el guany immediat no s’imposi per sobre de les necessitats estratègiques globals i la cohesió social sigui un objectiu inalienable per a qualsevol projecte que aspiri a regir els destí d’aquesta terra.

En aquest nou escenari, el paper de la política també haurà d’ésser repensat a partir de tres eixos irrenunciables: rigor, equitat i transparència. En aquest sentit, no es poden tornar a donar casos en els què l’arbitrarietat, la cobdícia o la prepotència facin germinar la llavor de la corrupció en el sí de les institucions democràtiques, amb el perill d’arrossegar el conjunt del sistema democràtic a les clavegueres del descrèdit públic. L’autogovern illenc s’haurà de dotar dels instruments necessaris per evitar aquesta contaminació de la cosa pública i garantir la netedat d’una gestió que a partir d’ara serà sotmesa, més que mai, a un escrutini públic implacable.

El resultat final d’aquest replantejament del paper de la política ha d’ésser, per força, l’establiment d’un nou compromís entre governants i governats; unes noves regles del joc a les quals no hi poden tenir cabuda alguns dels comportaments que, malauradament, han caracteritzat l’actuació política a tot l ´Estat durant els darrers anys. S’imposa, per tant, un clara voluntat de regenerar tot l’entramat institucional illenc, adoptant les mesures que siguin necessàries per tal què els ciutadans d’aquesta terra puguin recuperar la confiança en els seus gestors públics.

El PI és una força política al servei de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les polítiques del PI es decideixen a les nostres illes i pels nostres ciutadans. No estam subordinats a cap estratègia política estatal, com han estat, estan i seguiran estant els partits polítics que ens han governat fins ara. Aquesta és la principal diferencia amb els partits d’àmbit estatal, on la seva estratègia no sempre coincideix amb els interessos de la nostra terra.

El PI pretén crear un projecte integrador de totes les illes en igualtat de condicions, deixant de banda les confrontacions entre illes que només debiliten la nostra força com a comunitat autònoma enfront a l’exterior. Junts aconseguirem més que fent la guerra cada illa per la seva banda.

El PI aspira a construir una societat on tots els ciutadans de les illes tenguin els mateixos drets. Té com a finalitat principal promoure el correcte desenvolupament de l’economia, garantir el benestar de les persones, enfortir la democràcia com a marc de convivència i defensar l’autogovern illenc d’acord amb la voluntat dels pobles que configuren les Balears. Per dur a terme aquests objectius, el PI assumeix el compromís d’actuar sota l’observança dels principis d’honestedat i transparència en la gestió pública, i amb especial atenció a les demandes que plantegi la ciutadania.

El PI vol retornar el protagonisme a les persones per dinamitzar l’economia del país i generar riquesa i progrés. El foment de l’economia productiva, la cultura de l’esforç i el treball han de ser els elements dinamitzadors d’una nova societat del benestar, la qual s’ha de fonamentar en la sostenibilitat del propi sistema i en la implicació de la ciutadania per contribuir al seu manteniment. En cap cas es pot avalar una visió providencialista o paternalista de l’Estat com a element que supleixi el dinamisme que correspon a la societat, ni com el garant infinit d’uns drets que es fonamenten més en la política del subsidi que en l’estímul al propi teixit productiu i a les persones. El PI entén que el dinamisme del nostre poble ha d’anar acompanyat d’una societat civil forta i independent que contribueixi a canalitzar les demandes i les aportacions de la ciutadania al conjunt del país.

Una economia que no sigui mediambientalment sostenible no té sentit avui dia. El territori no tan sols ens permet el desenvolupament de l’activitat turística, que és la principal font generadora de riquesa del país, sinó que ens aporta un nivell de benestar que cal preservar mitjançant la seva correcta ordenació. La preservació del territori a partir del manteniment i l’ampliació dels espais naturals protegits, així com d’un urbanisme respectuós amb la nostra idiosincràsia, ha de ser compatible amb l’activació d’uns agents econòmics que en tot moment han d’assumir les seves responsabilitats mediambientals. Les lleis i els planejaments territorials, sectorials o urbans han d’aportar la seguretat jurídica que generi confiança a la societat per conciliar els usos del territori a les demandes existents a partir d’una visió de conjunt. El model territorial que defensa el PI aposta per la descentralització de l’activitat econòmica a partir de l’establiment d’eixos comarcals de desenvolupament; garantir la interconectivitat viària transversal; fomentar el transport públic; la defensa del patrimoni paisatgístic i històric-monumental; el manteniment dels usos agraris associats a la gestió ambiental del territori; etc.

La societat de les Illes Balears respon a un patró de pluralitat pel que fa a les identitats. Juntament amb la llengua catalana i la cultura de les Illes Balears, que a través de les seves manifestacions insulars ens han configurat com una realitat diferenciada al llarg de prop de vuit segles, actualment hi coexisteixen multituds de persones que els darrers anys han incorporat -i mantenen- altres parlars i costums procedents de les seves terres d’origen. D’aquestes, la llengua i la cultura castellana, pel fet d’esdevenir la vehiculadora de l’Estat espanyol, ha suplit progressivament el paper de la llengua i cultura pròpies com a eix vertebrador de la nostra societat. El PI, com a força política que defensa les nostres senyes d’identitat, alhora que reconeix el pluralisme existent i el procés de globalització cultural en què vivim, aposta per un model d’integració social que es fonamenti en: a) La necessitat d’adoptar les mesures que permetin la continuïtat de la llengua i cultura pròpies de les Illes Balears com a principal referent de la nostra identitat diferenciada i garantir el seu coneixement per part de la ciutadania, així com el seu ús per part de les institucions, els agents econòmics i socials, i de manera molt especial els mitjans de comunicació. b) Arbitrar els mecanismes perquè els illencs procedents d’altres cultures també puguin continuar amb els corresponents vincles amb els seus territoris d’origen. c) Establir un sistema educatiu que tot i mantenir la llengua catalana com a vehicular pugui incorporar l’ensenyament en altres llengües, específicament l’espanyol i l’anglès com a llengua necessària per a la comunicació global. d) Fomentar la creativitat en els diversos camps culturals, especialment en les arts escèniques, musicals i visuals, etc. en definitiva, en tots aquells àmbits que puguin contribuir a la construcció d’un imaginari col·lectiu en el qual ens puguem identificar com a poble.

El factor exterior

La tasca de regeneració interna de la política i el reforçament de la societat civil illenca han d’anar acompanyats d’una reivindicació ferma dels nostres drets com a comunitat, rebutjant qualsevol manifestació de menyspreu en la seva vessant econòmica, política, cultural, lingüística o institucional. Una societat com la illenca, solidària com cap altra amb la resta de l’estat, no pot seguir patint una política de discriminació fiscal com la que arrossegam des de fa més de tres dècades. Una discriminació que, a més de la seva traducció en termes de minva de recursos econòmics que legítimament ens pertoquen, evidencia la infravaloració de la realitat illenca per part d’un poder central que no té en compte per a res les nostres necessitats ni les nostres expectatives.

De tantes vegades que s’ha apel·lat a ella, hem de reconèixer que per a molta gent -de fora, però també de dins les Illes Balears- la reivindicació d’un tractament fiscal més just per part de l’estat ja forma part de l’habitual lletania victimista illenca; una cançó que a força de sentir-la ha perdut bona part del seu sentit. Potser també en aquest punt hauríem de fer una sana autocrítica i demanar-nos si no hem de canviar el mètode reivindicatiu tantes vegades proclamat i amb uns resultats tan magres; si no hem d’invertir temps en esbrinar perquè les reclamacions d’una societat exprimida econòmicament no mereixen cap tipus d’atenció per part de qui té la capacitat per ofegar la nostra capacitat de créixer com a societat pròspera.

I és hora de fer aquesta reflexió perquè els vents que bufen des de Madrid no conviden, precisament, a l’optimisme pel que fa al futur del nostre autogovern. De fet, si a l’asfixia econòmica que patim li afegim la indissimulable temptació rencentralitzadora que inspira l’actuació del govern central (amb el suport de la seva sucursal illenca) en matèria lingüística, cultural o competencial, el panorama que tenim davant nosaltres no és, precisament, afalagador. Per tant, és imprescindible que, d’una vegada per totes, la societat illenca es plantegi, en tota la seva cruesa, què vol ésser quan serà gran, fins a quin punt vol seguir patint un tracte injust i arbitrari, i què està disposada a fer per provar de revertir un greuge històric que llastra qualsevol possibilitat de futur per a aquesta terra.

Els ciutadans i les empreses de les Illes Balears pateixen una de les pressions fiscals més altes d’Europa i d’Espanya. Tot i ser la comunitat autònoma que més ingressos genera per càpita a les arques de l’Estat a ningú se li escapa el fet que és la més perjudicada pel repartiment territorial d’aquests recursos. Aquesta paradoxal situació, es fonamenta en una interpretació esbiaixada del terme “solidaritat” que fa l’Estat i és inherent a la cultura del subsidi perpetu que caracteritza la política espanyola, que sobredota d’infraestructures i serveis les seves regions pobres sense propiciar el seu desenvolupament econòmic. Aquesta situació condemna als ciutadans de les Illes Balears i a la seva economia productiva a una manca endèmica de recursos públics que li resten competitivitat i qualitat de vida. Això és tradueix en els pitjors percentatges d’inversió en sanitat, educació, assistència social, ajuda a les empreses, creació i manteniment d’infraestructures, mitjana de les pensions, etc. En el nostre cas, qualsevol actuació de foment de l’economia o de prestació de serveis públics passa, no tant per una política indiscriminada de retallades o contencions, com per la recuperació dels nostres recursos a través d’un règim de concert econòmic solidari; així com per la racionalització de la pressió fiscal, que encara actua amb més contundència sobre els costos de la insularitat.

Eixos per a la regeneració

EL PI (Proposta x les Illes) és perfectament conscient que el panorama social, polític i econòmic que quedarà quan s’acabi l’actual crisi no se semblarà gens a allò que fins el 2008 havia estat la realitat insular, en cap de les seves vessants. S’imposa, per tant, un discurs polític marcadament regeneracionista que sintonitzi amb les demandes de canvi que es perceben en el sí de l’opinió pública que s’està llevant la por de dir allò que no està disposada a acceptar per més temps; unes demandes que només es poden ignorar des de la miopia política o un l’endogàmia suïcida d’una classe política que ha de posar definitivament els peus a terra. Els eixos que haurien de marcar aquest canvi profund haurien d’ésser, en la nostra opinió, els següents:

1.- Transparència. La sensació que la classe política conforma una elit privilegiada i situada al marge de les necessitats reals de la gent s’ha imposat, de manera progressiva, aquests darrers anys, a mesura que la crisi econòmica s’imposava en tota la seva cruesa i capgirava les prioritats vitals d’una societat illenca massa preocupada per sobreviure com per tolerar determinades actuacions poc edificants per part de determinats elements de la classe política illenca. És, per tant, urgent tornar a dotar a la política de l’aura de respectabilitat que ha perdut els darrers temps, i això només es pot aconseguir marcant unes noves regles del joc a les quals la netedat i la transparència en la gestió pública siguin els cànons a seguir, sense excepcions.

2.- Austeritat. El maneig dels doblers públics també ha d’ésser objecte d’un control exhaustiu, evitant qualsevol risc d’una utilització irregular dels recursos de tots en benefici d’interessos particulars. Malauradament, la idea que els responsables polítics actuen en benefici propi i no en defensa de l’interès general està molt estesa -amb raó o sense- entre l’opinió pública illenca, i això només es pot revertir amb iniciatives que, des de dins del mateix poder polític, apostin per una autoregulació estricta de la seva gestió.

La utilització arbitrària dels recursos públics, les inversions faraòniques sense cap base argumental sòlida, la frivolitat o la improvisació a l’hora de fer ús dels doblers de tots són hàbits que han d’ésser desterrats definitivament de la pràctica política illenca, arbitrant tots els mecanismes de control i fiscalització que siguin necessaris per tal d’aconseguir aquest objectiu. La tolerància zero amb aquestes pràctiques ha de formar part del codi genètic d’un manera d’entendre la gestió pública dirigida única i exclusivament a afavorir l’interès general. En aquest sentit, l’articulació d’un nou “contracte amb els ciutadans” que contempli aquestes mesures d’autoregulació política serà una de les propostes del PI a curt i mig termini.

3.- Participació. Quan la gent es mobilitza per enrevoltar un parlament i qüestionar la legitimitat dels seus integrants, és que qualque cosa s’ha trencat en el vincle representatiu que és a la base del propi sistema democràtic. La concepció de la classe política com un cos endogàmic, allunyat de la realitat social i insensible a les necessitats, angoixes i temors de la gent i que ha d’ésser protegit pels antidisturbis de la gent a la què en teoria hauria de servir, és tot un míssil dirigit a la mateixa línea de flotació del sistema, i per tant exigeix una resposta seriosa i no evasiva per part dels responsables públics. En una societat cada vegada més intercomunicada i unida per xarxes interactives que transmeten l’estat anímic de l’opinió pública en temps real, cal estar més atents que mai al batec social, avançant cap a un escenari de democràcia on line a la qual el governant ha de saber escoltar, processar i donar respostes immediates a les demandes socials, ajustant el “tempo” polític a les preocupacions de la gent i potenciant la capacitat de reacció de les institucions de govern als reptes d’una realitat social cada vegada més dinàmica. S’han de crear mecanismes legals de consulta i gestió de cara a les principals preocupacions de la ciutadania.

4.- Cohesió social. Si una cosa ha quedat clara al llarg d’aquests cinc anys de crisi econòmica que arrossegam, és que els poders públics no es poden desentendre dels sectors més vulnerables de la societat, ni desmantellar els mecanismes que eviten la seva exclusió social. El governant no pot tolerar que s’imposi, en el sí d’una societat avançada, una mena de darwinisme social en virtut del qual determinats segments de la població es vegin abocats a la desesperació i a la misèria per mor de conjuntures econòmiques hostils. El PI prioritzarà la igualtat, la tolerància zero al sexisme i a la xenofòbia. La cohesió social és la base innegociable sobre la qual s’ha de bastir un teixit social harmònic, integrador i consistent. L’actuació dels poders públics ha d’anar orientada a evitar els guetos econòmics o socials, per tal de fer possible una societat més justa i cohesionada.

El PI, la resposta balear

El PI s’estructura com a un partit amb vocació de majoria social, per això dóna cabuda a un ampli ventall de sensibilitats que giren al voltant dels moviments liberals, conjuntament amb els valors que s’inspiren en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. Ens identificam amb el centrisme entès com la casa comuna en la qual s’hi pot sentir representada la major part de la ciutadania que creu en la llibertat de l’individu, alhora que assumeix la seva corresponsabilitat amb els poders públics per defensar l’interès general.

En un moment en què el Govern d’Espanya i el seu entorn polític estan buidant de contingut les comunitats autònomes per la seva política recentralitzadora, l’asfixia econòmica a les quals les sotmet, la desacreditació mediàtica que practiquen i les interpretacions cada cop més restrictives que en fa el Tribunal Constitucional de la vigent carta magna, cal refermar més que mai el nostre compromís amb l’autogovern d’aquesta terra. Per això, el PI proclama que els pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, que configuren les Illes Balears com a ens polític, són dipositaris d’uns elements específics que defineixen la seva personalitat i voluntat política per exercir el seu propi autogovern i donar resposta així a les demandes de benestar i progrés que planteja la seva ciutadania. Tot i que l’autogovern de les Illes Balears s’entén incardinat en una voluntat més àmplia de formar part d’un Estat i d’una Europa unida, entenem que això, en cap cas, pot suposar la negació d’aquesta autonomia, de l’administració dels nostres recursos o del manteniment de la personalitat que ens defineix com a poble, cal crear la marca “Som les Illes” com a referència a la unitat i al sentiment que han de regir les nostres accions. L’autogovern que propugna el PI per a les Illes Balears es fonamenta en els principis de coordinació, subsidiarietat i d’administració única, per la qual cosa les institucions d’àmbit balear bàsicament han d’exercir una funció promotora i coordinadora (Govern) i d’establiment de les normes (Parlament), per la seva part, ha de correspondre als consells insulars la vertadera tasca d’exercir la funció executiva ordinària i la interrelació amb els administrats. El PI es decanta per un sistema institucional que eviti duplicitats, racionalitzat en les seves dimensions, àgil per atendre a les demandes o prioritats que es puguin anar succeint i professionalitzat per garantir la qualitat de la gestió. En tot cas, les administracions que gestionin l’autogovern balear han d’aspirar al major nivell competencial, sempre vinculant-ho a una gestió més eficaç i eficient, així com a la disponibilitat de recursos.

El PI és un partit que respon a la realitat de les Illes Balears, per això es fonamenta en el municipalisme i en l’autonomia de cada una de les organitzacions insulars per establir la seva pròpia dinàmica política dins del marc dels acords presos pels òrgans conjunts. Les organitzacions insulars disposen d’una presidència, una executiva, un consell polític insular, així com la capacitat d’organitzar congressos. En l’àmbit municipal el PI s’estructura a través d’agrupacions, les quals es poden ordenar també per localitats menors o barriades, en aquest sentit, la implantació territorial és un dels elements fonamentals per garantir la correcta interrelació amb les demandes de la gent. A nivell balear el PI adopta una estructura federal, amb vocació paritària entre Mallorca i el conjunt de les illes de Menorca, Eivissa i Formentera. Els òrgans comuns o federals igualment es corresponen amb els d’una presidència, una executiva, un consell federal, a més dels corresponents congressos. En tots els àmbits territorials en què s’organitza el PI es podran establir comissions sectorials per contribuir a dissenyar les polítiques d’aquests àmbits i interactuar amb els distints sectors de la societat.

El benestar de les persones és l’objectiu fonamental que orientarà totes les nostres actuacions. La consolidació de l’estat del benestar és l’eina que ha de garantir que el conjunt de la societat pugui accedir de manera efectiva a una educació de qualitat i adaptada a les nostres necessitats formatives; a una sanitat que ha d’arribar a tothom amb agilitat i sense les demores actuals; a uns serveis socials que són bàsics perquè les persones amb majors dificultats puguin viure amb dignitat; a unes polítiques de reinserció laboral que ajudin a minvar les taxes d’atur, alhora que ofereixen la capacitat de crear nous llocs de feina a partir de la concertació directa amb les empreses o l’autoocupació; a l’accés a un habitatge, etc. La dignitat de la persona és la mateixa raó de la política i els poders públics han d’intervenir per evitar qualsevol tipus d’exclusió que pugui generar marginació social. L’estat del benestar que propugnam requereix una reformulació que tendeixi a reforçar la seva sostenibilitat econòmica, alhora que impedeixi la desmotivació d’una part de la societat que ha de ser estimulada per no caure en la cultura del subsidi. Les polítiques del PI, a més d’actuar sobre aquelles situacions de necessitat específiques, aniran encaminades a reforçar tots aquells elements que configuren el gruix de les classes mitjanes, les quals són el principal exponent de les societats democràtiques avançades occidentals.

En una societat globalitzada que ve definida per l’economia de mercat, i en la qual les regles del joc les marquen les multinacionals i les grans potències, es evident que les nostres institucions d’autogovern disposen de poc marge. No obstant això, des del Govern balear, com des dels consells insulars i els ajuntaments no podem renunciar a facilitar el desenvolupament de l’economia illenca. Per això ens comprometem a establir un pacte amb els distints sectors que sostenen la nostra economia per: donar suport a la indústria turística com el motor fonamental del conjunt d’activitats que són hegemòniques en el nostre PIB; propiciar la reconversió del sector de la construcció cap activitats més sostenibles; reposicionar en els mercats externs els productes de les nostres empreses tradicionals (calçat, bijuteria, agroalimentaris, etc.); propiciar la creació d’activitats vinculades a les noves tecnologies, la moda, el disseny i les indústries culturals; posar en valor les activitats mediambientals; atendre a les demandes de la pagesia i del sector pesquer, etc. En aquests àmbits un punt fonamental ha de ser l’aposta pels emprenedors, els quals han de disposar de totes les facilitats per poder engegar els seus negocis i generar activitat econòmica i llocs de feina. Igualment, volem assumim un compromís en la defensa del sector del comerç illenc de proximitat, propiciant la seva modernització i competitivitat davant la pressió de les grans superfícies.

El futur és nostre, però estam tot sols

No cal enganyar-nos: el marge d’actuació dels poders institucionals “clàssics”, tant l’estatal com l’autonòmic (i no en parlem del local), està actualment molt minvat per mor d’una brutal cessió de sobirania envers centres de poder supranacionals (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional...) que són els què, realment, determinen les polítiques a aplicar en cada cas. Sense moneda pròpia, subjectes a l’estricte control pressupostari que emana de les institucions comunitàries, restringida la capacitat del poder central a l’hora de maniobrar econòmicament amb uns recursos minvats i amb el risc d’intervenció permanentment present, no podem confiar únicament en el suport exterior com a fonament d’un futur ressorgiment econòmic d’aquesta comunitat. Podem -i és obligat que així ho facem- seguir reivindicant allò què, en estricta justícia, ens pertoca, però no ens podem permetre el luxe de seguir mirant més enllà de la mar a l’espera d’una solució providencial que vengui de fora. Resignar-nos a aquest paper passiu, propi d’un poble en permanent estat d’irritació que espera una ditada de mel de qui mai ens ha tingut en compte, esdevé el passaport cap a l’anorreament irreversible com a col·lectiu.

S’imposa, per tant, una actuació clarament bidireccional, cap a fora i cap a dins de la societat illenca, separant amb nitidesa en quins aspectes hem de continuar posant esquena paret cap als poders exteriors, (reforçar la vessant més reivindicativa del nostre discurs polític) i en quines altres qüestions hem d’impulsar una profunda revisió de la nostra pròpia realitat com a poble, analitzant amb cura i sense apel·lacions emocionals on ens hem equivocat per nosaltres mateixos, assumint a continuació la nostra responsabilitat intrínseca coma primera passa per provar de trobar solucions des d’aquí a problemes que són d’aquí, sense recórrer per norma a automatismes victimistes que amaguin la nostra culpa (que de segur també en tenim).

Sembla un fet inqüestionable que el model sorgit del procés estatutari iniciat el 1983 està esgotat. No podem negar, és cert, que al llarg d’aquestes tres darreres dècades, les Illes Balears han assolit un nivell de benestar social i desenvolupament econòmic inèdits a la seva història. Però també és innegable que algunes mancances estructurals de la societat illenca romanen gairebé inalterables, i no sempre per raons alienes a nosaltres mateixos. El model productiu, les relacions entre illes, la vertebració d’una societat multicultural a efectes lingüístics o identitaris, la relació amb una Europa de la què depenem en tants d’aspectes, els vincles (no únicament econòmics) amb el poder central.....són algunes de les assignatures pendents que trenta anys d’estatut d’autonomia no han estat capaços de resoldre de manera satisfactòria per als ciutadans illencs.

I, sobretot, hem de tenir molt present que l’autogovern només serà interioritzat per la societat illenca si està inequívocament associat a una raonable garantia de benestar i de prosperitat; en cas contrari, totes les seves potencialitats no valdran res, no seran assumides com a objectius prioritaris si no van lligades a una millora creïble i estable del nivell de vida dels ciutadans d’aquesta terra. En aquest sentit, podem afirmar que l’autogovern pot ser una condició necessària, però no serà mai suficient per merèixer el suport del poble. En relació a això, voler confondre l’anècdota (autogovern) amb la categoria (benestar material) no passa d’ésser un pietós exercici de voluntarisme.

El PI ha d’aspirar a canalitzar ambdues aspiracions i a fer-les confluir, harmònicament, en un únic discurs polític realista i engrescador. Mentre observam de coa d’ull el que es cou als centres de poder forans i dedicam una part important de les nostres energies a reclamar allò que és nostre, al mateix temps ens hem d’esforçar per articular, dins ca nostra, un missatge autènticament renovador, que plantegi respostes viables a preguntes que encara no ens hem fet; invertint esforç, intel·ligència i imaginació a esbrinar quin futur espera als nostres fills, quina comunitat volem per al futur, en què hem de canviar hàbits individuals i col·lectius per fer possible un escenari de prosperitat, llibertat i progrés més enllà de formules estantisses que ja no serveixen en un món globalitzat. És hora, per tant, de posar-nos les piles i d’assumir que aquesta terra serà allò que vulguin els seus ciutadans o no serà res. Al cap i a la fi, i en paraules de John Fitzgerald Kennedy, “el futur no és un regal de ningú, sinó una conquesta de tots”.

PONÈNCIA ECONÒMICA

El punt de partida: la dramàtica situació econòmica i com hem arribat a aquest punt Si algú hagués dit, fa tan sols cinc anys, que ens trobaríem en la situació econòmica en què estam immersos actualment, probablement molt poca gent l’hagués cregut. Ni els agents econòmics, ni els responsables polítics, ni el conjunt de la societat varen ser capaços de preveure el complicat entorn econòmic que estàvem a punt d’afrontar.

Prova d’això, és que el partit que està actualment governant, tant a l’Estat com a la nostra Comunitat Autònoma, va cometre la lleugeresa i la irresponsabilitat de presentar-se a una campanya electoral prometent la ràpida solució del ‘problema econòmic’ si guanyava les eleccions. I la gent se’ls va creure... i l’incompliment d’aquesta promesa ha conduït a la sensació actual de desencís, de pessimisme, d’irritació, de desesperació per part d’amplis sectors socials i de baixa valoració dels polítics i de l’activitat política.

Certament, l’evolució dels esdeveniments ha col·locat l’economia en el centre de les preocupacions de la gent i les matèries econòmiques estan ocupant gran part de les notícies dels mitjans de comunicació. La situació pot qualificar-se de dramàtica: Occident està travessant la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió, una crisi que a Espanya ha assolit unes dimensions encara més considerables degut a uns condicionants interns específics que han fet l’economia espanyola més vulnerable a l’adversa situació financera externa. El resultats són ja prou coneguts: retallades, pujades d’impostos, recessió i, el més preocupant, unes xifres d’atur alarmants.

Una taxa d’atur que supera el 25% del conjunt de la població però, i això és el més preocupant, que arriba al 55% quan parlam dels segments més joves de la població: tota una generació, la més ben formada de la història, abocada a un futur certament incert.

No és aquest el lloc ni el moment per fer una anàlisi en profunditat de les causes que ens han conduit a aquesta situació: seria complex i llarg. En tot cas sí per dir que certes causes són exògenes (determinades per factors externs a l’economia espanyola i balear) però altres són clarament endògenes, internes i, per tant, aquí sí que hi ha un cert grau de responsabilitat per part de certs gestors polítics i econòmics.

La principal causa externa és de caire financer: una crisi financera que va començar als Estats Units, fruit de decisions que arribaren a tal nivell d’irresponsabilitat que costava de creure. Aquesta crisi financera va acabar contagiant a Europa i, de retruc i especialment, a Espanya. Espanya ha estat especialment vulnerable a aquesta crisi financera internacional perquè el seu model de creixement econòmic estava basat en el finançament exterior i no en l’estalvi intern.

La crisi financera exterior va fer més difícil el finançament exterior i això ha acabat estrangulant el sistema econòmic, que ha hagut de fer front a un increment molt significatiu dels interessos que ha de pagar pels doblers que manlleva: la famosa ‘prima de risc’, un concepte desconegut per a quasi tothom fa un parell d’anys, un concepte amb el que quasi tothom està familiaritzat ara.

Si necessites manllevar i cada vegada has de pagar més interessos pel que manlleves, la solució obvia és intentar reduir la necessitat de manllevar: en altres paraules, reduir el dèficit. I aquí arriben les tisores i les retallades i les puges d’imposts.

Mesures que aplicades en un context de ralentització de l’activitat econòmica poden conduir, i de fet han conduït, a una situació de recessió i paràlisi econòmica que fa encara més difícil reduir el dèficit perquè la disminució de la despesa es veu compensada o anul·lada per la minva dels ingressos conduint a un cercle viciós complicat i complex. És una situació frustrant pel qui ha de prendre aquestes mesures: forçat per les pressions exteriors, no queda més remei que prendre una medicina que saps que pot empitjorar el teu estat de salut però que no te queda més remei que prendre. És com aplicar la quimioteràpia a un malalt de càncer.

És aquí on ens hem de demanar sobre les causes internes que ens han conduit a aquesta situació tan excepcional i dramàtica. I és aquí on trobam responsables en l’àmbit públic i privat.

Els bancs i caixes no poden defugir de la seva responsabilitat, especialment determinades entitats amb noms i llinatges: la seva clara aposta pel ‘totxo’ sense valorar la demanda real de les noves promocions immobiliàries que s’estaven plantejant ni la capacitat dels beneficiaris per retornar les hipoteques concedides han conduÏt al conjunt del sistema financer a la necessitat de rebre quantioses ajudes publiques que han agreujat la situació d’endeutament exterior del conjunt de l’Estat.

La prudència és una de les virtuts essencials del bon banquer i, certament, aquesta prudència ha brillat per la seva absència en molts de casos. Per altra banda, les administracions públiques no varen fer res per frenar aquest procés especulatiu privat, aquesta bombolla de dimensions descomunals i , en certa manera, hi varen contribuir amb inversions públiques en mega-projectes (finançats també per determinades caixes) que no resistien el més mínim anàlisi cost-benefici: nous aeroports dotats de modernitat, disseny i les darreres innovacions tecnològiques... però sense avions ni companyies aèries que hi vulguin volar; ampliacions de terminals d’aeroports amb escàs trànsit de passatgers que estan pràcticament buides i on, a més, està previst que arribi el tren de gran velocitat, l’AVE; determinades línies de trens de gran velocitat que redueixen en un parell de minuts el temps de desplaçaments de les dues dotzenes de persones que els utilitzen diàriament i que fan que els cost del minut/passatger estalviat sigui d’una magnitud astronòmica i injustificable; grans auditoris i palaus de congressos en ciutats que no tenen, i difícilment tendran en el futur, fluxos turístics significatius; equipaments diversos de gran cost i de difícil manteniment.

Per què seguir?... la llista seria molt llarga.

Al final hi hem d’afegir un Plan E que va suposar fer més del mateix en un darrer intent d’aturar artificialment una crisi econòmica incipient i que va agreujar el forat en els comptes públics. I una política d’immigració, ho direm amb eufemismes, poc fonamentada amb una visió a curt termini, pensant exclusivament en els beneficis immediats, que contribuïa a incrementar la demanda interna i la ‘bombolla immobiliària’ però sense pensar en les conseqüències socials i econòmiques a mig i llarg termini ...

Òbviament hi ha més elements a considerar per explicar exhaustivament el perquè i el com s’ha arribat a la situació econòmica actual, cosa que no podem fer per qüestions d’espai. Però sí consideram adient recordar que l’economia espanyola ha arribat a aquest dramàtic punt després de rebre ingents quantitats de recursos.

Desprès dels desastres de la II Guerra Mundial, els Estats Units varen enviar a Europa ingents quantitats de doblers per contribuir a la seva recuperació econòmica: és el que se va denominar el Plan Marshall.

Des de la seva entrada a la Unió Europea, Espanya ha rebut d’Europa l’equivalent a tres Plans Marshalls ... S’imposa una reflexió profunda i crítica sobre la forma en què s’han invertit aquests recursos per part del Govern central. I sense temor a que se’ns acusi d’irònics, podem afirmar que les Illes Balears tan sols ‘han vist passar de lluny’ aquests doblers.

Moltes de les actuacions dutes a terme durant la darrera dècada suposen no tenir clares les conseqüències que se deriven d’un excessiu nivell d’endeutament (o que els mercats financers el considerin excessiu) quan, a nivell d’Estat, no se pot controlar la política monetària.

Al final del procés, el conjunt de retallades draconianes que ha imposat el Govern Central ha estat de tal magnitud que ha acabat posant en perill l’”Estat del benestar”, aquesta gran conquesta europea que fa, entre d’altres coses, que la gent no s’hagi de preocupar si se posa malalta: els serveis sanitaris públics l’intentaran curar; que proveeix d’educació per a tothom, el que representa igualtats d’oportunitats per a tots; que intenta cuidar de la gent que depèn d’altres; que proveeix d’un sistema de pensions a la gent gran...

L’Estat del Benestar és com la salut: tan sols l’apreciam quan el veiem perillar. El donàvem per fet... i ara veiem que no és així.

L’Estat del Benestar està en perill. L’hem de salvar i, necessàriament l’hem de redefinir. Aquest és i hauria de ser l’objectiu central de les actuacions en política econòmica.

I per salvar-lo, necessàriament, l’hem d’acotar i redefinir. L’Estat del Benestar no és l’estat de la subvenció econòmica sistemàtica a amplis col·lectius i per causes, a vegades, pintoresques; ni podrà ser més, encara que sàpiga greu, l’estat del ‘gratis total’. Si el volem salvar, hem de separar el que és basic i central del que és perifèric i accessori. Sistema de pensions apart, l’Estat del Benestar s’ha de fonamentar en quatre pilars bàsics: sanitat, educació, dependència i una justícia ràpida i eficaç.

Les mesures de Madrid: centrifugació del dèficit i re-centralització... i privatització de serveis bàsics?

Des del moment que va assolir el poder, les actuacions del Govern de Madrid (també el de Balears) per fer front a la crisi han consistit, bàsicament, en incomplir el que va prometre: recordau ‘baixar els impostos i crear milions de llocs de feina’... i seguir afirmant que el segon semestre de l’any (no importa l’any) la cosa començarà a millorar.

L’austeritat s’ha convertit en la norma d’actuació central i fonamental en un intent desesperat de reduir el dèficit en els comptes públics. Aquesta austeritat ha arribat a uns extrems que ha conduït a una situació crítica el proveïment de certs serveis públics essencials, posant, com hem dit abans, en perill l’estat del benestar.

Som conscients de la situació crítica que ha travessat i continua travessant l’economia espanyola i entenem, fins un cert punt, les mesures d’austeritat. Som un partit responsable que defugirà de la crítica fàcil. Però el que sí consideram reprovable és que aquesta austeritat estigui mal repartida.

El Govern Central està ajustant els comptes a les altres administracions, comunitats autònomes i ajuntaments, molt més del que se’ls ajusta a ell mateix. I quan les autoritats europees han relaxat els límits de dèficit, aquest marge addicional el s’ha quedat tot ell, oblidant que són les Administracions autonòmiques les que han de fer front a dues competències fonamentals: sanitat i educació que per sí soles representen quasi el 80% del pressupost públic. Per tant, estam assistint a una centrifugació cap a la perifèria del dèficit: així és més fàcil que el Govern Central pugui complir i els altres no.

I això enllaça amb un altre pensament o missatge que implícita i molt subtilment s’està llançant des del Govern de Madrid: totes les ineficiències i tot el malbaratament de recursos el produeixen les CCAA.

Les comunitats autònomes ‘són el problema’ i davant ‘aquesta panda de mans foradades’ la millor solució es re-centralitzar tot el que se pugui. És a dir, se’ns diu que si les coses se fessin des de Madrid la gestió seria més eficaç i s’evitarien duplicitats que malbaraten recursos.

I, és clar, les duplicitats mai són a Madrid, sempre estan a una altra banda.1 La pregunta aquí és: quin manual de gestió econòmica i d’organitzacions estan consultant aquesta gent? La postura de el Pi és clara: la gestió centralitzada no condueix, necessàriament, a una millor assignació de recursos i a més eficiència. Pot conduir al contrari.

No viurem millor re-centralitzant competències. Viurem millor amb més autogovern. La proximitat als problemes ajuda a dissenyar la millor solució. Si bé és evident que la coordinació de determinades 1 Tot i correspondre les competències de cultura, habitatge, gestió de la sanitat, educació, etc. a les comunitats autònomes els governs espanyols no tan sols han augmentat molt considerablement el personal ministerial destinat a l’exercici d’aquestes competències de les quals ja no n’era titular o que per ell eren residuals, sinó que fins i tot varen crear un ministeri específic per a l’habitatge que dictava les polítiques que en aquests camp s’havien d’aplicar les CCAA per accedir al repartiment de quantiosos ajuts finalistes... i llavors parlen de duplicitats.

accions pot conduir a l’obtenció d’estalvis i economies d’escala, cap plantejament econòmic mínimament seriós permet concloure taxativament que la centralització en la presa de decisions és econòmicament més eficaç i eficient.

És una altra cosa el que hi ha al darrera d’aquestes afirmacions: és una qüestió, purament, d’interès polític.

El darrer missatge subtilment llançat és que la privatització de determinats serveis, per exemple els sanitaris, és sinònim de major eficiència i condueix a estalvi de recursos. Un altre cop, hi ha interessos concrets al darrera.

Pot ser estalviem donant serveis de pitjor qualitat, amb uns recursos humans que treballen en pitjors condicions i derivant els casos greus al sistema públic.

Hi ha serveis que, per la seva naturalesa, han de ser necessàriament públics.

El cas més evident és la sanitat. No és una qüestió de privatitzar sinó de gestionar millor i de concertar, allà on i quan sigui necessari amb el sector privat.

I tornant al tema de l’austeritat, la nostra postura és clara: ajustaments sí, però amb la necessària moderació i sempre en l’horitzó del mig i llarg termini. Una postura que, fins i tot els més radicals de la Unió Europea, comencen a veure cada vegada més clarament.

És quan les economies creixen que s’ha d’eliminar el dèficit i estalviar superàvits per quan venguin temps pitjors.

I a partir d’ara què? La nostra proposta x Balears

Pensam que ‘venen mal donades’, que la situació econòmica tardarà en arreglar-se i que, en tot cas, hem de ser conscients que, en determinats aspectes, mai tornarà a ser el mateix: estam davant un punt i apart, davant una situació de canvi radical.

Les mesures de Madrid per fer front a la crisi (i la submissió del nostre Govern autonòmic actua exactament igual com si es tractàs de la pròpia Administració perifèrica de l’Estat) estan asfixiant la nostra terra, la nostra gent, el nostre teixit empresarial i la provisió de serveis públics essencials.

Davant aquesta situació negativa, des de el PI volem llançar un missatge d’esperança: les coses no tenen necessàriament perquè continuar així, les coses poden millorar. Balears genera suficients recursos per entreveure un futur millor i tenir qualitat de vida pels seus residents. Som una societat d’emprenedors que genera riquesa però aquesta riquesa no és reinvertida aquí. Això és el que hem de canviar!

En els 35 anys de democràcia i 30 anys d’Estatut d’Autonomia, Balears ha rebut molt poc de l’Estat. Per exemple, l’Estat no ha creat mai cap gran empresa pública a Balears o ubicat la seu de cap organisme important a nivell d’Estat o Internacional. Hem hagut de ser, per necessitat, una societat d’emprenedors, hem hagut de crear riquesa i feina a partir de la nostra pròpia iniciativa a diferència d’altres regions d’Espanya fortament subsidiades.

Els fons europeus que havien de servir per desenvolupar Espanya i col·locar-la en la mitjana comunitària de renda per càpita, els ‘hem vist passar de lluny’. Balears és la comunitat autònoma que menys rep d’Europa. Balears és la comunitat autònoma que menys rep de l’Estat, la pitjor finançada. I, en sentit contrari, és, en termes relatius, la comunitat que més aporta a la caixa central.

És la comunitat amb el major dèficit fiscal d’Espanya. Segons les darreres balances fiscals publicades, el dèficit fiscal de les Illes Balears (la diferència entre el que aportam i el que rebem) estaria al voltant del 14% del nostre PIB. En termes absoluts, una quantitat superior als 3.000 milions d’euros anuals. És a dir, l’equivalent al pressupost anual de la Comunitat Autònoma. Tenim el nostre pressupost i l’equivalent a un altre pressupost que se’n va a Madrid per no tornar mai més. Duent les coses a l’extrem, si aquest dèficit fos zero, podríem duplicar el nostre pressupost o eradicar el dèficit de la comunitat autònoma en menys de tres anys.

Davant aquesta possibilitat, quina és la realitat? Una comunitat autònoma amb un pressupost raquític, que funciona sota mínims, que té dificultats extremes per fer front al subministrament d’uns serveis públics mínimament dignes, que s’ha arribat a plantejar el tancament d’hospitals, que té dificultats per pagar a proveïdors, que s’ha vist obligada a pujar imposts... i així i tot, se veu forçada a seguir endeutant-se.

Hem analitzat prèviament les diverses causes de la crisi econòmica a nivell general però, en el cas específic de les Illes Balears, n’hi ha una de clara: el drenatge fiscal que històricament hem patit i seguim patint i una sistema de finançament nefast per aquestes illes. Tot el temps que les coses anaven bé no ho hem notat tant però, ara que venen mal donades, ens està conduint a una situació límit.

Per tant, és imprescindible que, d’una vegada per totes, la societat illenca es plantegi, fins a quin punt vol seguir patint un tracte injust i arbitrari, i què està disposada a fer per provar de revertir un greuge històric que llastra gran part de les possibilitats de futur per a aquesta terra.

Des de el PI pensam que davant una situació radicalment nova, necessitam normes noves perquè les anteriors no serveixen. Hem de canviar el model de finançament. Aquest és el missatge que volem donar a la gent d’aquestes illes, als treballadors, a les empreses, als funcionaris, als autònoms, als aturats, a la gent amb dependència i als que no poden arribar a final de mes. Si no canviam el model de finançament, les dificultats continuaran durant molt de temps, el sistema sanitari funcionarà sota mínims, també l’educació, els proveïdors cobraran a 6 mesos, no hi haurà llocs de feina a l’administració (en una terra que té un nombre de funcionaris molt per davall de la mitjana), etc.

Amb més autogovern i un major control sobre els nostres recursos i la riquesa que generam, tendrem capacitat per generar benestar i incrementar la qualitat de vida dels nostres ciutadans i, a més, seguir sent solidaris amb la resta d’Espanya... que no espoliats!

Una societat com la illenca, solidària com cap altra amb la resta de l’estat, no pot seguir patint una política d’espoli fiscal com la que arrossegam des de fa més de tres dècades. Un espoli que ens minva de recursos econòmics que legítimament ens pertoquen i que ens està empobrint com a societat. El sistema d’autogovern no ha funcionat suficientment bé precisament perquè no hi ha hagut suficient autonomia fiscal i poder de decisió autònom.

La solució que proposam és més autonomia fiscal i més poder de decisió autònom. La terminologia és una qüestió secundària: ‘caixa pròpia’, autogestió fiscal, pacte fiscal, concert econòmic o fins i tot federalisme (una solució que el propi PSOE està proposant per resoldre el ‘problema de Catalunya’). No entrarem en un debat nominalista.

Sigui quina sigui la terminologia i la solució adoptada, no demanam res més del que tenen altres zones d’Espanya: per exemple Navarra i el País Basc (per unes suposades raons històriques que no es varen fer extensibles a altes territoris) o el tractament fiscal clarament favorable del que gaudeixen les Illes Canàries (fonamentat en el concepte de regió ultraperifèrica, un concepte que deixa de tenir massa justificació en l’era de les telecomunicacions i els avions reactors... i quan el transport de mercaderies és més car de Barcelona a les nostres illes que des de Sud-Amèrica a Barcelona). I sigui quina sigui la solució adoptada, s’emmarca plenament dins el Marc Constitucional: o bé perquè aquests sistemes de finançament o tractament fiscal ja existeixen o bé perquè hi caben perfectament dins el marc general constitucional amb petites modificacions puntuals. La Constitució és la norma fonamental de tots els espanyols. I, com a tal, ha de ser complida i respectada... però no venerada i petrificada. L’evolució dels escenaris es tradueix, o s’han de traduir, en canvis legals. Sense aquesta evolució encara imperaria el feudalisme i l’església se regiria per les normes del Concili de Trento.

I sigui quina sigui la solució adoptada, volem que sigui extensiva a qualsevol comunitat autònoma espanyola que així ho sol·liciti. En aquest sentit, no demanam cap privilegi ni tracte especial: tots iguals! Proposam un sistema gradual que, en una primera fase, suposaria un pacte fiscal on es limiti el transvasament fiscal de recursos al govern central al 4% del PIB. No és res de l’altre món: és un sistema similar al d’Alemanya, un país que, per cert, funciona bastant bé.

Però pensam que, a la llarga, seria bo per a tots (per Balears i per Espanya) tenir el control íntegre de la nostra hisenda: la ‘caixa pròpia’. Després de més tres dècades de sistema democràtic ha arribat el moment en què cada comunitat pugui controlar les seves fonts de recursos fiscals i sigui responsable dels recursos per despeses i inversions que els seus sistemes econòmics generen.

El control de la hisenda a Balears no només suposaria un augment significatiu dels nostres recursos, sinó també una major eficàcia i eficiència en la seva gestió. No és el mateix que els diners recaptats a Balears vagin a la hisenda de l'Estat i després tornin al Govern Balear, que si són recaptats i directament gestionats sense cap tipus d’intermediació. A més, així ens acostam més a una vertadera administració única: una competència una administració... i capacitat real per prendre decisions o modificar-les, sense necessitat d’efectuar innumerables viatges a Madrid a sol·licitar finançament o ‘demanar permís’.

Quelcom clarificador per la ciutadania: quantes vegades no hem sentit frases de l’estil ‘els doblers els tenim per això i no per altra cosa; si no els gastam amb això els perdrem’... i, per tant, hem de fer ‘això’ i no ‘l’altra cosa’ perquè Madrid no envia doblers per l’altra cosa (encara que ara pensem que és el millor) i sí ‘per això’. Necessitam més rapidesa en la presa de decisions, més eficàcia i menys viatges a Madrid!

Tot això no va, en absolut, en contra de què tots els espanyols puguin rebre un conjunt de serveis públics bàsics més o menys similars, un fet que se pot aconseguir mitjançant els mecanismes de coordinació i solidaritat interregional. No se’ns pot acusar de, amb aquestes propostes, ser insolidaris amb la resta d’Espanya: durant els darrers 30 anys, Balears ha estat solidària amb la resta d’Espanya, extremadament solidària. Els subsectors econòmics Aquests canvis ens permetrien disposar de més recursos per invertir per crear més riquesa i estimular els diversos sectors econòmics.

Entre aquests, el turisme juga un paper cabdal i central. El sector turístic ha de revertir a la societat. Volem un turisme de tots i per a tots en que l’opinió del conjunt dels residents sigui més tinguda en compte. A l’hora de valorar actuacions i mesures a prendre, és responsabilitat de l’administració tenir en compte no tan sols la rendibilitat privada, sinó també la social. No seguirem essent un destinació competitiva en el futur si el conjunt de la societat no s’involucra i és plenament conscient de la importància estratègica del turisme per aquestes illes i, per això, és imprescindible que el turisme generi beneficis per a tots: per a tots els ciutadans, per a tots els municipis i per el conjunt del teixit empresarial.

En aquest sentit, demanam més responsabilitat social del conjunt de l’empresariat turístic. Durant la temporada d’estiu se creen molts de llocs de feina. Tot i això, el nombre de llocs de feina creats pel sector turístic no se corresponen amb una reducció equivalent del nombre d’aturats. L’explicació no pot ser altra que s’està contractant gent de fora, no resident en aquestes illes. Amb uns nivells d’atur tan elevats, aquesta pràctica es poc responsable. S’ha d’aconseguir que el conjunt del sector turístic posi en marxa pràctiques socialment més responsables per a la terra que constitueix la base i el suport de la seva activitat.

L’elevada estacionalitat del nostre model turístic és el principal problema a nivell econòmic i social. No podem tenir les nostres illes aturades 7 mesos! Reduir l’estacionalitat ha figurat sistemàticament com un objectiu de la política turística durant la darrera dècada. Però la cosa, lluny de millorar, ha anat empitjorant: tenim una temporada turística cada vegada més curta, molt lluny d’aquelles temporades de 6 o quasi 7 mesos que teníem abans.

Una estacionalitat tan pronunciada pot ser no plantegi problemes a nivell de rendibilitat privada, però és evident que planteja un problema molt greu a nivell social: no es pot viure tot l’any aquí treballant tan sols 5 mesos, temps insuficient per tenir dret a subsidis d’atur. Entre tots hem de ser capaços de dissenyar mesures que, d’una vegada, redueixin l’elevada estacionalitat de la nostra activitat turística, analitzant la possibilitat d’introduir incentius fiscals per aquells hotels que allarguin la temporada.

Però, evidentment, per desestacionalitzar és imprescindible diversificar l’oferta turística dissenyant experiències vacacionals atractives pel nostres visitants fora dels mesos d’estiu.

El producte turístic és una suma d’experiències i són molts els subsectors empresarials i organismes que, d’una manera o altra, influeixen en la satisfacció final dels nostres visitants, que ha de ser l’objectiu bàsic a perseguir si volem seguir sent una destinació turística amb futur. Per això, s’han de dissenyar mecanismes de coordinació entre tots ells per tal de poder subministrar una oferta experiencial realment atractiva i competitiva.

La protecció i difusió del nostre patrimoni i medi ambient i la potenciació dels actes culturals en el sentit més ampli són elements que generen un valor afegit a l’experiència turística a les nostres illes. La potenciació d’aquests “complements” ha de ser un treball conjunt dels sectors públic i privat, i sempre dins els paràmetres d’excel·lència i qualitat.

Preservar uns serveis públics de qualitat (en particular pel que fa a sanitat i seguretat) no tan sols és necessari pel benestar de la població... sinó que és essencial per seguir sent competitius turísticament. Si som més cars en relació a altres destinacions emergents perquè som europeus, els nostres serveis públics han de ser europeus. Reclaman un major grau de control sobre els nostres ports i, sobretot, aeroports que figuren entre els més rendibles d’Espanya.

Això ajudaria a compensar el nostre desfavorable tractament fiscal i és una qüestió fonamental per a la nostra competitivitat turística. El transports, les comunicacions i la connectivitat són qüestions essencials pel benestar de la població i pel nostre turisme i no entenem per què no es poden gestionar des d’aquí. Aquesta qüestió adquireix encara un major grau d’importància en el cas de Menorca i Eivissa i Formentera.

Necessitam poder prendre part en la gestió dels nostres aeroports per tal de potenciar l’aeroport de Palma, com un autèntic Hub (nus de connexions) que l’enllaçaria amb Menorca i Eivissa (i per extensió, amb Formentera).

El transport aeri és una qüestió fonamental pel conjunt d’illencs, però esdevé primordial pels menorquins, eivissencs i formenterencs, tant per usos personals i professionals com per la dinamització de l’economia associada al turisme. Per als Illencs, l’avió constitueix un mitjà de transport imprescindible per accedir a un conjunt de serveis bàsics per als ciutadans. Com a partit d’àmbit balear que som, sabem a més que Menorca Eivissa i Formentera, el necessiten per aspectes bàsics en la seva vida.

Entre ells podem enumerar: - Serveis mèdics especialitzats. Malgrat disposar d’atenció sanitària bàsica a la mateixa illa, en cas de malaltia greu o necessitat de tractament especialitzat, a l’hospital de referència de Son Espases, o bé a la Península si la seva entitat sanitària és privada o concertada, el desplaçaments són inevitables.

Aquesta situació per la qual passen tots els menorquins, eivissencs i formenterencs en algun moment de la seva vida, bé com a pacients bé com a acompanyants, provoca moments traumàtics, atès que el desplaçament pot ser d’anada i tornada el mateix dia o bé implicar estàncies perllongades i periòdiques.

Les dificultats per acompanyar i assistir el malalt són enormes, i la principal el cost de l’avió. - Accés a l’ensenyament superior (titulacions Universitàries i Cicles Formatius de Grau Superior).

Tot i que les illes “petites” disposen d’alguns recursos, com una extensions universitàries i una limitada oferta de cicles formatius, és ben evident que no cobreixen més que un petit percentatge de les necessitats dels ciutadans de Menorca Eivissa i Formentera.

La majoria d’estudiants han de viure i desplaçarse periòdicament a Palma, Barcelona, Madrid o altres destinacions de l’Estat. - Gestions personals, comercials i professionals, i tasques laborals de tot tipus.

Aquest aspecte és particularment greu pel fet que els desplaçaments amb la capital de la Comunitat Autònoma són necessaris i bé el treballador o bé l’empresa s’ha de fer càrrec del seu cost. També són necessaris desplaçaments amb destinació Mallorca o des de Mallorca a la Península per tot tipus de tasques relacionades amb el món empresarial (intercanvis comercials, promocions, reunions i un llarg etcètera).

Sortides de vacances o turístiques, visites a familiars, accés a esdeveniments culturals, socials o musicals. Si bé no són desplaçaments de primera necessitat o obligatoris, la seva renúncia duu implícita una injusta situació de desavantatge en relació a la resta de ciutadans de l’Estat.

El vaixell no és una opció vàlida en la majoria de desplaçaments, donada la durada molt superior del trajecte i el fet de veure’s sotmès a les condicions meteorològiques que provoquen cancel·lacions de sortides i desviaments en el port d’arribada.

El greuge comparatiu dels ciutadans de les illes, i entre d’ells dels de Menorca, Eivissa i Formentera en relació als altres ciutadans de l’Estat Espanyol és prou evident.

Tots nosaltres hem contribuït i seguim contribuint al finançament de les infraestructures viàries i ferroviàries estatals, mentre que hem de sufragar també de la nostra butxaca el cost total dels desplaçament en avió, patir la manca de vols i la rigidesa dels horaris.

El cúmul de problemes que provoca la dependència d’un transport aeri car i ineficient afecta tant als ciutadans individuals de les illes, que veuen els seus drets fortament disminuïts i en situació de desavantatge en relació a la resta de ciutadans de l’Estat Espanyol, com al món empresarial en general, en franca decadència.

El problema del transport constitueix un dels principals obstacles al creixement econòmic i a la sortida de la crisi. La ineficaç i cara “solució” del Ministeri de Forment de declarar la OSP (Obligació del Servei Públic) Madrid-Menorca, no aporta cap solució substancial, i fa més difícil l’objectiu d’utilitzar el nostre aeroport principal, el de Mallorca.

En aquest punt, el PI vol deixar clara una de les més importants conseqüències de les dificultats de comunicació aèries, com és la incapacitat del sector turístic per reeixir de la crisi econòmica, per assolir majors quotes de mercat i de qualitat, i esdevenir el motor econòmic de Balears proporcionant majors nivells d’ocupació i qualificació als treballadors.

Qualsevol que vulgui viatjar a Menorca o a Eivissa i Formentera ho ha de fer a un preu tant alt que la majoria acaba senzillament per no venir, quan la solució no és complicada i ha estat plantejada i reivindicada no només pels partits de les illes de Menorca i Eivissa que ara formen part d’aquest engrescador projecte, si no també pels principals agents socials i econòmics.

És inacceptable que viatjar des de Mallorca o des de la Península pugui ser possible a un preu inferior que el cost d’un bitllet entre illes. Això posa en evidència que la declaració de servei públic en les rutes de transport aeri entre les Illes Balears ha tingut un efecte perniciós i contrari al que seria desitjable. El servei públic va igualar el preu del bitllet per a totes les freqüències i seients de l’avió, però impedeix l’existència d’ofertes i preus més baixos.

La Llei del Règim Especial per a les Illes Balears, proposada pel Parlament Balear per a possibilitar mesures econòmiques i fiscals que compensin el fet insular, i aprovada pel Parlament d’Espanya, tampoc no ha estat prou desplegada i les seves mesures s’han evidenciat com a insuficients per abaratir taxes i preus aeroportuaris. I què proposem? El PI, ja fa temps que va avançar solucions, aquí les reiteram: - Balears necessita dels seus governants una immediata i urgent actuació front el Govern de l’Estat, per aconseguir, a molt curt termini, l’eliminació dels descomptes percentuals en benefici d’una tarifa plana i universal, a baix cost aplicada amb prioritat a les rutes OSP de l’arxipèlag balear, per a les quals nosaltres demanem una tarifa de 30 € per trajecte.

- Aquesta acció governamental ha de ser l’inici d’una nova filosofia de cohesió territorial sota criteris de major igualtat, transparència i justícia social. Així, els residents a les illes menors millorarien la seva qualitat de vida i la igualarien a la resta de ciutadans de l’Estat Espanyol.

- L’aeroport de Palma de Mallorca podria ser considerat com un “hub”, un punt de connexions, fet que facilitaria l’aparició de vols de codi compartit (qualsevol persona des del seu aeroport d’origen podria facturar fins a Menorca/Eivissa, només canviant d’avió a Palma). Així, els habitants de la Península i d’altres països podrien venir com a visitants a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera, generant una important activitat econòmica que repercutiria positivament en les finances de les Balears.

Passant a un altre àmbit, volem constatar que en els darrers anys, molts d’estrangers han comprat finques i cases rurals que se comercialitzen turísticament, directament al seu país d’origen i sense pagar cap tipus d’impost ni aquí ni allà. Pensam que s’han d’incrementar els esforços per reduir aquest tipus de frau fiscal. Per acabar, pensam que l’IVA turístic més reduït del que gaudeixen les Illes Canàries és, un altre cop, un greuge comparatiu de difícil justificació que deixa en situació de desavantatge a les Illes Balears.

Hem de protegir el territori i l’autenticitat. La protecció dels atractius paisatgístics esdevé una obligació per aconseguir un turisme sostenible i un major grau de benestar pel conjunt de ciutadans. Les normes de protecció mediambiental s’han d’aplicar amb seny sense oblidar que el territori ha d’estar al servei del benestar social. Com més estimem i protegim aquells aspectes diferencials i que ens fan particulars, més competitius serem turísticament per uns turistes que demanen cada vegada més autenticitat en les ofertes.

I relacionat amb el tema del territori, volem fer aquí una menció al tema poblacional. Balears és la comunitat en què més ha crescut la població durant el segle XXI: no tan sols d’Espanya, sinó també d’Europa! Això és degut als intensíssims fluxos immigratoris que hem experimentat durant els darrers anys.

A una comunitat amb un territori limitat això genera una pressió demogràfica excessiva i, essent el turisme el nostre principal motor econòmic, redueix el nostre atractiu i la nostra competitivitat com a destinació turística, a més de generar problemes d’atur estructural com no havíem vist mai abans.

Hauríem de ser capaços de dissenyar mesures que limitessin creixements poblacionals excessius fruit de fluxos immigratoris massa intensos.

Un altre cop, estam davant un tema en el que no tenim competències, però se n’ha de parlar amb el govern central per dissenyar mecanismes especials i/o específics tal i com succeeix a altres països o regions europees.

Ens agradaria una estructura productiva més equilibrada entre els distints sectors econòmics. El sector de la construcció ha de ser conscient que s’ha de reconvertir per adaptar-se als nous temps centrant la seva activitat a Balears, bàsicament, en la rehabilitació i la millora del que ja tenim construït. Rehabilitació, modernització sistemàtica de la planta hotelera, millorar la qualitat del que està edificat en lloc de construir més quantitat... generaran prou volum d’activitat per al sector una vegada s’hagi redimensionat la nova situació.

Agricultors, ramaders i pescadors, el nostre sector primari que compleix una funció de manteniment del territori, s’han de beneficiar més de l’activitat turística. Com també ho ha de fer la nostra indústria i el sector comerç.

Reiteram aquí la nostra defensa del petit i mitjà comerç i de la petita i mitjana empresa en general, que constitueix la major part del teixit productiu d’aquesta terra: és una qüestió de model de societat. Tots aquests sectors juguen en desavantatge degut als majors costos associats al fet insular.

I aquí és on arribam al REB (Règim Especial Balear). Una normativa que, des de la seva aprovació l’any 1998, no s’ha arribat a desenvolupar mai en totes les seves potencialitats per desinterès per part de l’Estat i de la CAIB. El REB actual, a diferència del Canari, no conté mesures de compensació fiscal.

L’Estatut de les Illes Balears, aprovat al 2007, recollia la possibilitat de desenvolupar un nou REB amb mesures fiscals, però res s’ha avançat. Un REB previ i una modificació de l’Estatut no han servit per corregir el problema de la insularitat perquè els governs successius (uns més que uns altres) no han complert allò al que havien accedit i havien aprovat les cambres nacional i regional.

La reivindicació d’un nou REB i la seva efectiva implementació formen part del conjunt de mesures que proposam per tractar de reequilibrar el drenatge de recursos de Balears cap a l’Estat. Dins d’aquest REB, són i seguiran sent qüestions bàsiques les comunicacions inter-illes i entre les illes menors i Madrid i Barcelona.

Un nou sistema de valors

El rellançament social i econòmic necessita d’un nou sistema de valors. Hem de recuperar valors que s’havien perdut, tant a nivell públic com privat. Valors que impliquen fugir de la persecució dels guanys fàcils i ràpids, la voluntat de fer cada dia les coses millor, d’oferir productes i serveis d’excel·lència, de progressar encara que sigui poc a poc.

Apostam per l’economia productiva, la que a partir de productes i serveis genera riquesa, llocs de feina i benestar a la societat. La pura especulació ha de ser, a la nostra terra, cosa del passat.

Hem d’apostar per la innovació i el coneixement, peça essencial per ser competitius en aquesta economia globalitzada en la que ens ha tocat viure. En aquest sentit, la Universitat de les Illes Balears ha de jugar un paper essencial. La millor Universitat de les Illes Balears però també, un altre cop, la pitjor finançada de tot l’Estat. L’oferta d’estudis de la nostra Universitat s’ha d’adequar a les necessitats de la societat balear i s’ha d’ampliar l’oferta d’estudis disponibles.

En aquest sentit, hem de recordar que som l’única comunitat que no disposa dels estudis de Medicina, uns estudis que permetrien generar moltes sinèrgies positives amb el turisme, que volem cada vegada més diversificat per ajudar a rompre l’estacionalitat.

Entenem que la Investigació i la Recerca, no són accions a “fons perduts”, sinó que poden generar noves indústries basades en les noves tecnologies, o la medicina; i que, per tant, a llarg termini poden crear noves indústries, empreses, i llocs de feina; a banda de donar prestigi i noves oportunitats als ciutadans de la nostra Comunitat.

S’ha de fomentar la cultura de l’estalvi quan les coses venen ben donades i així tenir recursos per invertir o utilitzar en conjuntures pitjors; que la mesura de l’èxit a nivell polític no estigui en incrementar pressupostos i recursos destinats a determinades coses sinó en fer més coses amb el mateix pressupost; que el bon gestor no és el que fa moltes coses sinó el que fa les coses que són necessàries per incrementar la seguretat i el benestar de la gent a llarg termini. En aquest sentit, qualsevol mesura que se prengui a partir d’ara ha de tenir una clara fonamentació econòmica basada en un exhaustiu anàlisi cost-benefici en termes socials.

Hem de posar en valor l’esforç diari i les ganes de millorar i abandonar la cultura del subsidi sistemàtic... entre altres coses perquè no ens ho podem permetre. La proposta de Proposta x les Illes, del PI: hi ha motius x l’esperança Per acabar, tenim una proposta, tenim una proposta per les illes i, en matèria econòmica, aquesta proposta està centrada en frenar el drenatge de recursos que se’n van d’aquesta terra per mai tornar, dificultant el nostre benestar, la nostra qualitat de vida i les nostres possibilitats de progrés i creixement.

Aquest és el repte principal que assumeix el PI: aconseguir un finançament just que permeti als ciutadans de les Illes Balears gaudir d’un estat de benestar d’acord amb el seu esforç. O acabam amb el drenatge dels nostres recursos o el drenatge ens condemnarà a una vida pitjor. La situació és tan complicada que precisa de grans acords entre tots els sectors, precisa de dosis creixents de diàleg tractant d’arribar a consensos i aquí, de nou, el PI, Proposta x les Illes hi vol aportar la seva voluntat de sumar esforços i el seu tarannà de força equilibrada, centrada i dialogant que volem que caracteritzi la nostra actuació política. El PI ha de ser el punt de trobada, el nostre discurs ha d’arribar a l’elit econòmica i a la gent del carrer.

El PI vol ser l’instrument del benestar d’aquesta terra. Quan sembla que no hi ha res que fer és que tot està per fer. Aquesta és la voluntat de el Pi de canviar l’estat de les coses per incrementar el benestar de la gent de Balears. Aquest vol ser el nostre missatge d’esperança en el futur.

PONÈNCIA SOCIETAT DEL BENESTAR PROPOSTA PER LES ILLES, MARÇ 2013

L’Estat de benestar tracta d’un conjunt de polítiques consistents en la implantació d’uns serveis socials o drets de caràcter universal. Aquests serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i així evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies. L’Estat ha de garantir a més a tots els ciutadans l’accés i el dret a la seguretat econòmica, a l’ assistència sanitària pública, a l’educació, a la incapacitat, als subsidis per infermetat, jubilació i situacions d’atur.

La crisis actual amenaça directament a l’Estat en general del benestar i als sistemes de protecció social, és a dir el tancament d’hospitals, reducció de funcionaris interins tant de sanitat com educació, exempció de contractes temporals, no cobertures de jubilacions ni baixes professionals, anulació d’ajudes , subvencions i tot el que fa que un estat no tingui cap tipus de benestar, per el que des de Proposta per les illes, tenim una marcada fixació per les polítiques públiques dedicades a les Persones i les necessitats socials dels ciutadans de les Illes i els seus visitants, posant a l’ bast de tots les eines necessàries per avançar i aconseguir igualtat de condicions en Sanitat i altres serveis del Benestar Social.

EDUCACIÓ I JOVENTUT

INTRODUCCIÓ

El tema de la meva ponència L'EDUCACIÓ, educació en sentit global i democràtic, una educació on tots i cadascun de nosaltres, dels pobles, de la ciutat hi tengui cabuda i accés, des d'un context reduït, familiar, fins a un context més gran l'escola i encara més ampli: LA SOCIETAT. Si senyores i senyors educació ÉS TOT, TOT EDUCA; al carrer, a la casa, al museu, al parc...Compartim els encertats principis pedagògics: la societat, en general, els infants, els joves, els adults... concretament aprenen per MODELS, si nosaltres obram (polítics, educadors, persones) d'acord amb uns principis cívics, ètics, segur que veurem com comptam amb el seguiment i complicitat del nostre poble, treballar per un futur millor i des del coneixement, la honestedat i la fermesa. “ Una acció, un exemple impregna i contagia més que un bon grapat de consells, paraules, promeses... que no es tradueixen o no coincideixen amb el que es fa: amb les accions.

Hem d'aprendre a aprendre:

A obtenir un rendiment màxim i personalitzat amb l’ajut de diferents estratègies i tècniques d’estudi, de treball cooperatiu i per projectes, de resolució de problemes, de planificació i organització d’activitats de forma efectiva. Aprendre a aprendre per a la vida, aprendre a aprendre a ser Balears, unes illes amb una autenticitat però també obertes a Europa, al món. Tenim una identitat com a poble que no es pot perdre mai, s'ha de cultivar, un poble, ha d'estar orgullós de les seves tradicions de les seves arrels i de la seva llengua, cada illa parteix dels seus orígens, de la seva identitat pròpia per arribar a construir una identitat balear, només així arribarem a Madrid i podrem defensar els nostres interessos comuns en tots els àmbits (EDUCACIÓ SANITAT, SERVEIS SOCIALS..). PER TOT AIXÒ HEM D'APRENDRE A APRENDRE A SER BALEARS.

QUE PROPOSA EL PI EN EDUCACIÓ?

PROPOSAM UNA ESCOLA DE QUALITAT, INCLUSIVA OBERTA A TOTS I

AMB IGUALTAT D'OPORTUNITATS, creiem amb l'escola pública, la concertada i la privada. Apostem per un model on els pares puguin triar el centre educatiu que volen pel seu fill.

L'escola que volem i amb la que creim, és una escola inclusiva, oberta a tots i totes, pensam que tots els nins han de tenir l'oportunitat de desenvolupar al màxim les seves possibilitats i per això les escoles han d'estar dotades de tots els recursos humans i materials que requereixin, així com també crec amb la formació continuada i de qualitat del professorat, ÉS LA CLAU DE L'EXIT.

L’educació esdevé un eix transversal que ha de garantir la promoció i consecució del desenvolupament ple de la persona com a subjecte individual i com a membre de la nostra societat (DES DE NADONS FINS A LA VELLESA), En quest sentit es configura com un element de cohesió social i un motor important de l’economia.

EL FET DE PROPOSAR UNA ESCOLA INCLUSIVA GARENTEIX la igualtat

d’oportunitats i ha de fomentar un tarannà cívic que afavoreixi l’acció responsable i crítica de la ciutadania. Parlar de polítiques interculturals i de inclusió significa parlar d’organització escolar, de currículum, de rendiment, de didàctiques, de metodologies..., tot això al servei de flexibilitzar un sistema on les estructures siguin lo suficientment flexibles, amb centres educatius amb autonomia suficient per organitzar la feina en funció d’un objectiu: lograr l’èxit escolar i personal de tots i cada un dels seus alumnes, sigui quin sigui el seu origen socio- econòmic i cultural.

Els serveis de Mediació Cultural han de facilitar l’accés a la cultura, els costums, la formació.... a totes aquelles persones que han triat la nostra comunitat com a lloc de residència. S’ha de treballar des de distints nivells, ja sigui a nivell autonòmic com a nivell local i des de distints àmbits o serveis com són Normalització lingüística, Educació, Sanitat, Serveis socials. Cultura, etc. I tot aquest conjunt d’àmbits ha

d’esdevenir en accions que ajudin a la creació de recursos que facilitin la integració a través de cursos de català, guies didàctiques per a conèixer les Illes, cursos de formació laboral, cursos específics de determinades temàtiques, etc.

Els centres escolars. Hi ha un ampli consens en la comunitat internacional sobre el paper decisiu que desenvolupen els centres docents en la qualitat de l’ensenyament i en la millora dels resultats en general;No tenim cap dubte que és en el marc dels centres escolars on es farà efectiva la sinergia de la implicació de tots els agents.

Aconseguir que el professorat, factor primordial de la qualitat educativa, disposi de la preparació necessària i de les condicions professionals adequades per fer front a les necessitats actuals i futures de la tasca docent, amb una formació idònia, tant a nivell científic com pedagògic.

Es fa necessari també fomentar i adoptar un nou model de selecció dels directors i dels equips directius basat en els principis de publicitat, mèrit i capacitat, amb la finalitat de nomenar els més idonis. la formació prèvia dels equips directius models idonis de lideratge escolar enfocats a la millora de l’aprenentatge de l’alumnat i l’ensenyament del professorat dins un clima escolar adequat, no podem pensar en que l'escola tingui l'obligació i tota la responsabilitat en l'educació dels nostres fills per això s'ha de promoure i exigir una major implicació de les famílies i la societat en general, en l’educació dels joves, en el treball conjunt amb el professorat i els centres, per assegurar que l’alumnat assumeixi responsablement el seus drets i deures i s’impregni de la cultura de l’esforç. Per facilitar-ho, cal promoure activitats de formació i de sensibilització (especialment en el marc dels centres) de les famílies per possibilitar i exigir el seu compromís, participació i implicació en l’educació.

Ampliar, fomentar i flexibilitzar la Formació Professional, tant per als joves com per a la població adulta, assegurant que s’adapti a les necessitats del mercat productiu, que sigui suficient, àgil, ben dotada i diversificada.

Adoptar les mesures necessàries perquè tots els estudiants finalitzin l’educació obligatòria, amb els coneixements, competències bàsiques i valors necessaris per

poder desenvolupar-se personalment i professional i perquè puguin continuar en estudis posteriors.

La màxima voluntat és la de garantir l’accés universal i normalitzat de tots els joves als recursos, serveis i programes que els facilitin l’acompliment de les seves necessitats i inquietuds, de manera que puguin triar i escollir lliurement i en igualtat de condicions, el seu projecte de vida.

S’ha de lluitar contra el fracàs i abandonament escolar, l’acció educativa ha d’aconseguir que tota persona arribi a desenvolupar al màxim el seu talent i habilitats. Per això, hem de dotar als centres de professorat i de totes les eines necessàries per fer-hi front i per poder dur a terme l’escola inclusiva.

En aquest sentit, la qualitat es basarà en garantir tant el capital humà del professorat com també les instal·lacions escolars per tal d’oferir l’educació en unes condicions dignes.

Pla de mesures urgents i concretes contra el fracàs escolar i l’abandonament prematur del sistema educatiu.

Més enllà de les mesures proposades i que suposen una reforma del sistema que ha de contribuir a millorar els resultats, fan falta mesures afegides dirigides a alumnes amb risc d’abandonament o de fracàs escolar. Cal establir objectius mesurables a mig i llarg termini, explicitant les accions que s’han d’emprendre i els recursos a l’abast.

Aquest pla, com a mínim, haurà de preveure aquestes mesures o camps d’acció:

- Assegurar que tots els centres educatius disposin dels recursos materials i humans suficients per atendre adequadament l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (alumnat NESE), perquè puguin assolir el màxim desenvolupament possible de les seves capacitats personals, així com els objectius establerts amb caràcter general per al conjunt de l’alumnat.

- Actuació contra l'absentisme escolar, treballar per prevenir-ho i actuar quan es produeixi des de l'escola en coordinació amb els serveis socials, policia tutor i sobretot amb la família.

- Dotar amb més recursos els centres amb major taxa d’escolarització d’aquest alumnat NESE, amb exigència de desenvolupament de plans especials de lluita contra el fracàs escolar i l’abandonament escolar prematur.

- Desenvolupar una normativa i una cultura de col·laboració entre centres d’una mateixa zona de tal manera que s’impedeixi l’acumulació d’alumnat amb necessitat d’especial suport educatiu, especialment el d’incorporació tardana, a cap dels centres educatius sostinguts i /o subvencionats amb fons públics i eliminar aquells emperons que obstaculitzin que pugui ser escolaritzat a qualsevol centre del sistema educatiu.

- Crear programes específics de suport a l’escolarització per a l’alumnat immigrant, amb atenció especial a l’adequada adquisició de les competències lingüístiques necessàries per poder seguir una escolarització normalitzada.

- Desenvolupar programes de reforç educatiu amb mesures adaptades d’acord a cada etapa, i intentar solucionar les dificultats abans que aquestes esdevinguin problemes de més difícil solució. Aquest reforç s’ha de centrar en l’adquisició de capacitats bàsiques, especialment a Educació Infantil i a Primària, i també en la motivació i el suport cap a la continuació d’estudis, especialment a Secundària.

- Reforçar l’orientació educativa i professional individualitzada, especialment en entorns socials poc diversificats des del punt de vista productiu i amb una indústria que ara mateix no requereix un alt nivell de qualificació, amb la finalitat d’obrir noves possibles vocacions que estimulin la continuació dels estudis.

- Promoure la Formació Turística, el seu cas, formació contínua en totes les empreses vinculades en turisme ja que és el motor econòmic de les nostres illes.

- Establir sistemes de segona oportunitat que proporcionin una oferta d’itinerari educatiu individualitzat a l’alumnat que ja ha fracassat, que no ha obtingut el graduat i que s’ha incorporat al mercat de treball sense una base formativa adequada. Fomentar l'aprenentatge i formació de treballs artesans històrics per les illes i que al cap i a la fi ens han donat una identitat ben diferenciada.

- Crear una gran mesa per a l’Educació que asseguri la participació i la implicació dels diferents estrats de l’Administració, dels professionals de l’educació i de la societat civil en un projecte col·lectiu de recerca de l’excel·lència educativa i la lluita contra el fracàs escolar. Aquesta mesa tindrà, entre d’altres, les funcions de:

- Fomentar el debat i l’elaboració de propostes, mesures i projectes que contribueixin a assolir els objectius d’excel·lència i èxit educatiu, tant des de l’àmbit de l’administració>

“Priorització” pressupostària. Fins i tot en temps de crisi, cal destinar el pressupost necessari per desenvolupar el pla i preveure’n el sistema d’avaluació i control de la despesa.

Hem de re-orientar l’actual sistema educatiu illenc, en el sentit de fomentar simultàniament coneixements i habilitats, a més de reforçar la Formació Professional en el marc d’una economia de serveis altament diversificada i cada dia més exigent. Instaurar períodes obligatoris de pràctiques dels professionals de l’ensenyament de Formació Professional dins l’àmbit empresarial

Ens plantegem com a reptes: incrementar el nombre d’alumnes que finalitzen amb èxit l’ensenyament obligatori, així com els que finalitzen amb èxit l’ensenyament post-obligatori, i sempre amb criteris de promoció de la cultura de l’esforç, el mèrit i la motivació, recolzat per mitjà d’una legislació eficaç l’autoritat de mestres i professors i valorar la seva tasca com una part important dins la societat. Una altra mesura necessària es basa en dissenyar un pla de formació permanent del professorat de qualitat, per tal de garantir el reciclatge dels docents.

El fet lingüístic ha de tenir en compte la utilització de la llengua pròpia de les Illes Balears com a llengua natural de comunicació, juntament amb les llengües castellana, anglesa i altres llengües estrangeres. En aquest sentit, hem de mantenir l’actual Decret de Mínims, vinculat a una avaluació anual, per part de la Conselleria d’Educació, del nivell assolit pels alumnes pel que fa al coneixement de les dues llengües oficials.

Les Illes Balears tenen una sèrie de peculiaritats o fets diferencials que haurien de tenir un reflex polític, no sembla que hagi de ser una cosa massa conflictiva.

Es fa necessari establir formules educatives per donar una segona oportunitat acadèmica a les persones que han abandonat abans d’hora els seus estudis, a fi de reforçar la seva qualificació acadèmica amb vistes a poder reincorporar-se al mercat laboral.

En aquest sentit, s'han de impulsar accions encaminades a facilitar la formació en totes les etapes de la vida.

La Universitat de les Illes Balears hi juga un paper fonamental per a dissenyar aquestes estratègies formatives. Es fa necessari establir lligams entre els plans de formació de l'administració pública, tant autonòmica com local amb la UIB, per tal d'aconseguir sinergies que suposaran la millora del fet educatiu en general. Els Centres Universitaris estan realitzant una tasca important en la difusió del coneixement fora del Campus. Accions formatives dirigides a la Gent Gran són imprescindibles perquè la jubilació no suposi una porta d'entrada ala inactivitat, i els ajudi a entendre un món de cada vegada més canviant.

Des del PI pensam que la millor manera de sortir de la crisis es invertir i no retallar en educació, els vertaders fonaments d’una societat moderna es basen en una educació pública de qualitat.

Qualsevol canvi que afecti a l’educació, al nostre sistema educatiu, ha d’anar precedit de les negociacions amb els legítims representants del professorat i per extensió amb la resta de la comunitat educativa i no voler imposar determinades mesures que sols generaran conflictivitat. Per tant cal fer una reforma profunda, i aprendre dels models on l’educació malgrat la crisi econòmica no s’ha enfonsat.

HEM D'adoptar la cultura de l’anàlisi dels resultats –avaluació- com a nou paradigma en la gestió del sistema educatiu. A les darreres dècades el sistema educatiu espanyol ha viscut al marge dels resultats. En aquesta nova etapa que ha d’emprendre l’educació de la nostra Comunitat s’hauria de comptar amb una nova cultura de l’avaluació com a factor clau per fer possible que la responsabilitat derivada dels resultats obtinguts promogui l’adopció de processos de millora –basats en evidències- respecte de les polítiques, els ensenyaments i els aprenentatges;

Estabilitat del sistema. Correspon a l’Administració educativa garantir l’estabilitat legislativa i organitzativa del sistema educatiu. Per això, sembla adient arribar a un pacte social i polític que permeti assegurar aquest objectiu. Si no és possible, és urgent assegurar que almenys el gruix de les polítiques educatives tinguin continuïtat.

Reclamam que aquestes coincidències irrefutables que apareixen als documents s’apliquin amb independència de l’alternança política.

Per acabar;

L’educació serà un dels eixos de la nostra política, i farem possible per consensuar un pacte amb el màxim consens que preservi al sistema educatiu de la crisi econòmica, en la certesa que l'educació de qualitat per a tots és possible, sense cap dubte, i així serà una de les portes de sortida cap a un millor futur.

Fracàs escolar, abandonament, no podem ser un dels països amb les tasses més elevades de fracàs escolar , que cada any ens ho recorden amb els informes oficials; PISA i IAQSE.

Sabem tots i totes que tenim un greu problema en matèria d'educació, un cop demostrat el fracàs del model actual hauríem de lluitar per establir un nou model educatiu on hauria de ser prioritari la formació de les persones des de la formació del professorat, fins a la formació de l'alumnat i així poder afrontar amb garanties d'èxit

un futur d'un mon cada vegada més globalitzat.

Tots sabem que a qualsevol indret, a qualsevol país l'educació és un motor fonamental d'economia , és tal la seva importància que a molts d'àmbits es considera una inversió real i no merament testimonial per remarcar la seva importància. Des d'un punt de vista nacionalista/autonomista, s'ha d'esperar que l'educació sigui alguna cosa més que el procés mecànic d'adquisició de coneixements, s'espera que l'educació implementi en la persona tot un conjunt de valors, com la cultura, l'actitud, la llengua...i perquè no : APRENDRE A SER BALEARS.

 

SANITAT I BENESTAR SOCIAL Assistència Sanitària pública

El sistema sanitari públic balear es trobava en una situació ben valorada gràcies a les infraestructures i al seu personal molt qualificat. Aquesta sensació de fortalesa s’ha minvat el darrer any degut a les retallades indiscriminades en tots els sentits i pel seu dèficit pressupostari, les seves insuficients politiques d’eficiència i per l’errada de la societat de l’abús sobre un servei gratuït.

Proposta per les Illes creu imprescindible definir, amb una instrucció clara des de les institucions, una cartera de serveis bàsics i així poder oferir una assistència sanitària pública gratuïta de qualitat. Un problema del serveis sanitaris en aquest moment no sols és la manca de recursos financers sinó la gestió inadequada d’aquests recursos.

S’hauria de fer una reestructuració en profunditat de tot el sistema sanitari públic, on els treballadors i professionals del sistema sanitari, que realment són el seu actiu, siguin co-partícips de la mateixa gestió del sistema.

Des de Proposta per les Illes creiem molt necessari el desenvolupament i la presa de decisions sanitàries en funció de cada pacient, per aconseguir que siguin més adequades a cada cas, assegurant una màxima qualitat al pacient Gràcies a la xarxa hospitalària i primària existent a las Balears es pot actualment assegurar una resposta ràpida a qualsevol urgència i així s’ha de mantenir en un futur amb l’aprofitament de tot els seus recursos immobles i professionals existents. S’ha d’aprofitar, pel be del pacient, una bona relació amb els centres privats i promoure aliances per millorar la gestió i resposta cap els malalts.

El cas de l’edifici de Son Dureta mereix una menció especial. Des del PI creiem necessària la recuperació de la llicencia d’hospital i poder treure benefici a la infraestructures d’hospitals existents (Son Dureta, Joan March, Hospital General, Hospital Psiquiàtric, etc..). Creiem que s’haurien d’aprofitar per eliminar lloguers de la Conselleria de Salut traslladant als hospitals les oficines. També s’hauria d’aprofitar l’estructura per atencions especials a malalts crònics, hospital de dia i residencia de la 3ª Edat i sobre tot per resoldre el problema de cirurgia ambulatòria.

Des de Proposta per les illes també creiem que també es molt necessari la finalització del nou hospital d’Eivissa, ja que augmentarà de manera significativa la qualitat de la sanitat i l’atenció als pacients, ja que el hospital actual no te prou llits ni prou professionals ni prou serveis per la demanda i el número de la població actual, a més de duplicar-se el número d’urgències i d’habitants durant els mesos d’estiu a més dels pacients que te que atendre de Formentera que s’han de desplaçar contínuament per serveis que no poden accedir al seu hospital. En relació al hospital actual creiem que seria molt important aprofitar l’edifici com un centre socio-sanitari per tal de “des-colapsar” els llits que se ocupen amb malalts crònics i dependents. Cal mencionar també que creim que seria molt necessari per la comoditat dels pacients d’ aquesta illa la implantació al hospital nou d’un servei de radioteràpia i medicina nuclear i així evitar els constants desplaçaments de aquestos malalts a un altre illa.

Des de Proposta de les illes volem aconseguir la igualtat d’oportunitats i de despeses per a tots els ciutadans de totes les illes, tenir una concepció geogràfica sanitària que puguin disposar dels mateixos serveis un ciutadà de la illa petita com el de la més grossa, ja que a dia d’avui a més tenim un dèficit històric en qüestió de infraestructures en les illes petites.

Cal destacar també que Proposta per les illes recolzarà de manera contundent i lluitarà per a que els hospitals de les nostres illes segueixen essent de caràcter públic, intentar aconseguir una eficient gestió de la Sanitat Pública i evitar així privatitzar-la, com a mida del pla de equilibri econòmic, ja que la sanitat és un tipus de prestació universal gratuït del Estat del benestar i un dret que tenen tots el ciutadans, a més cal recalcar que no hi ha estudis econòmics que demostrin l’estalvi amb aquest model de gestió privada.

Les llistes d’espera de la sanitat pública balear han arribat límits impensables degut a les retallades de serveis i personal actuals. Des del PI creiem que les llistes s’han d’establir segons criteris clínics i dels professionals.

 

Malalts crònics i dependents

Els canvis físics, socials i de conductes dependents d’edat avançada es combinen amb l’efecte de moltes malalties cròniques, tant a malats crònics de qualsevol edat. Tot plegat fa que en aquets pacients hi hagi un elevat consum de recursos sanitaris (ingressos hospitalaris, rehabilitació, etc…) Des del PI creiem que aquesta assistència deu ser oferta per els centres socio-sanitaris, per a garantir la dignitat dels malats crònics i dependents i la seva màxima atenció, no deixant en mans dels familiars aquesta dura feina que requereix de serveis especialitzats.

Com objectiu prioritari cal destacar a més des del Pi que es necessari impulsar actuacions en atenció domiciliaria i atenció primària per adaptar-se a les necessitats de aquests malalts així com una millor coordinació entre els centres de atenció primària i els hospitals.

 

Gent Gran

Les persones grans han de ser considerades especialment per la seva feblesa i la seva experiència. El PI activarà totes les lleis i mesures per a que cap persona gran es senti abandonada a la societat, prenent totes les actuacions contra qualsevol maltractament o abandonament. Les persones gran s’han de sentir actives i participatives dins la societat, posant al seu abast entitats, casals de gent gran, associacions de 3ª Edat, on puguin desenvolupar les seves activitats.

Des del PI creiem necessari un increment de les infraestructures repartides per totes les illes per a la comoditat de les persones grans i que no es sentin desplaçades del seu lloc habitual de residència, i sobre tot a uns preus lògics en funció de la renda de cada una de les persones; han de ser uns preus justs tant a les residències públiques com a aquelles que tenen els serveis concertats.

Des del Pi el nostre objectiu és fomentar la participació activa de les persones grans i fer-les presents en la nostra societat, adaptant-se a les seves necessitats.

Infància

El nostre objectiu és promoure l’ aplicació dels Drets del Nin, defensar els seus drets, fomentar la seva participació, tot per millorar el seu benestar i fer un entorn de creixement i desenvolupament d’infància a adolescents millor per a tots.

Des del PI es treballarà en mesures educatives necessàries per evitar la pobresa infantil i el desemparament causat per entorns excloents de la societat en general. Cap infant nascut a Balears o vingut de fora quedarà absent d’atenció especialitzada i així pugui gaudir d'una infància normal.

Atenció a persones en situació especial

Des del Pi entenem com a persones amb situació especial aquelles que necessiten d’una atenció i serveis especialitzats acord amb la seva discapacitat física o psíquica. Des del Pi treballarem per una plena integració social i laboral d’aquelles persones que ho sol·licitin, i treballarem amb polítiques socials per poder arribar a una vida

plenament independent, promovent de manera efectiva les accions de les empreses que recolzen els llocs de feina de persones amb discapacitats.

Cal trobar una fórmula que, a l'hora de calcular les pensions de jubilació, tengui en compte que les cotitzacions d'aquest tipus de persones sovint són de jornades reduïdes per mor de la mateixa discapacitat, per així poder assolir una pensió digne.

S’impulsaran els centres de dia, els centres especials de treball i sobre tot el suport als cuidadors familiars, per a que tinguin les eines i formació necessàries per desenvolupar el gran treball que assumeixen.

A les nostres illes set de cada cent persones pateixen algun tipus de discapacitat, creiem per això que són necessàries actuacions conjuntes entre els serveis sanitaris i serveis socials, així com recolzar les associacions de pares i nins adolescents discapacitats de les nostres illes amb el objectiu de defensar i promocionar els interessos d’ aquestes persones amb discapacitat intel·lectual i física.

També creiem que és molt importat seguir aprovant bases de programa de recolzament econòmic que necessiten aquests malalts.

 

Immigració

Els darrers 10 anys s’ha incrementat un 25% la població de les Illes amb un increment de nouvinguts per damunt de qualsevol mitjana d’Europa. Això fa que les polítiques d’immigració existents fins ara no hagin tingut en compte la integració d’aquelles persones que han decidit formar part de les Illes Balears, sobre tot la falta d’integració cultural. Actualment aquest elevat nombre de nouvinguts s’ha frenat, arribant fins i tot a un retorn de part d’ells, però seguim amb un nombre elevat de persones no integrades dins la nostra societat i que resideixen a les illes.

Des del Pi veiem la necessitat de fer feina amb unes polítiques d'integració, per a una digna convivència, sobre tot informant als immigrants dels seus drets i els seu deures cap a la societat. No hi ha integració si no es coneix la llengua i la cultura del lloc d’acolliment i treballarem amb programes especials de formació als nous vinguts.

Des del Pi farem feina per a què hi hagi totes les eines necessàries per la localització

de la immigració il·legal i de les màfies que subordinen als seus compatriotes.

Des del PI ens regirem en politiques de immigració en funció de la normativa europea amb la finalitat d’assegurar una immigració legal per al desenvolupament socioeconòmic d’Europa, però sobre tot amb seguretat per combatre la immigració il·legal i amb tolerància zero cap a la tracta de persones.

Atur

A finals del 2012 la taxa d’atur de les Balears pujava a un 24,3% el que representa més de 144.000 persones en situació de desocupació. Aquesta dada ens fa més que pensar que els pròxims anys des del PI treballarem amb prioritat sobre la situació insostenible que estam travessant. Hem de treballar amb polítiques ocupacionals reals, i fer que l’economia submergida surti a la llum. El principal obstacle a vèncer és l’ “estacionalització” turística que fa que a l’hivern s’afegeixin a l’atur totes les persones amb contractes fixos discontinus, a part de les persones i famílies que realment no tenen cap tipus d’activitat laboral durant tot l’any, gran part ocasionada per l’estancament de la construcció. Balears no ha pogut absorbir laboralment l’ increment poblacional dels darrers 10 anys. A part del turisme i la construcció la pèrdua de la poca industria i del camp que quedava a les illes es un factor clau, que creiem molt necessari recuperar amb polítiques destinades a l’empresari i a l’emprenedor per l’ impuls una altra vegada d’aquesta industria perduda i de noves formes d’empresa i noves tecnologies i que a l’hora crea una cadena de llocs de feina repartits per totes les illes.

Hem de treballar per polítiques especials de contractació per a joves i a per a persones de més de 50 anys que es troben en situació d’atur la majoria pel tancament d’empreses i que difícilment troben un espai a l’actual mercat laboral i normalment amb càrregues familiars.

I s'ha de trobar una solució a la minva o, fins i tot, la manca de cotització dels aturats de llarga durada de més de 50 anys, que estan aprop de la jubilació, perquè puguin tenir dret i accés a una pensió digna.

Desnonaments

Des del PI ens posicionem clarament a favor de la dació en pagament en aquells casos que la dació de la casa al banc estigui justificada, si és la vivenda habitual de la família afectada, deixant lliure de càrregues als adults de la família per poder cercar una sortida futura.

DONA i FAMILIA

Violència domèstica i de gènere

El PI, Proposta per les Illes, rebutja qualsevol mínima expressió i manifestació de violència de gènere i domèstica. El PI treballarà per posar al servei dels ciutadans i ciutadanes de Balears totes les eines i lleis d’educació, formació, control i/o recolzament per a les víctimes. En aquest cas tant es treballarà en contra de la violència masclista, com en la que sofreixen infants i homes dins un àmbit familiar.

Des del PI creiem també que és necessari estendre els serveis d’assistència social integral a les dones, i persones en general, que no s’atreveixen a denunciar per així també allunyar-les del maltractament i aportar-los una seguretat , proporcionar a més llocs físics o àrees d’acolliment a totes aquestes famílies que es troben desemparades.

 

Càncer de mama

El càncer de mama és considerat un dels més curables però a la vegada un dels més estesos que afecta a unes 50 dones per cada 100.000 habitants i amb una gran repercussió traumàtica tant física com psíquica.

És per aquest motiu i per l’alt nombre de persones afectades que volem fer una menció especial. El PI recolzarà totes les actuacions necessàries per combatre aquesta malaltia recolzant aquelles institucions que treballin en la recerca contra el càncer i

recolzant totes les institucions que treballin per ajudar a superar el procés a les dones afectades; Així com intentar per damunt de tot que de cap manera es retalli el programa que es realitza a través del Govern Balear a dia d’avui de “screening” o selecció de detecció de càncer de mama a dones a partir de 50 anys i que detecta milers de casos dia a dia, ja que a més està demostrat que aquesta selecció mamogràfica redueix la mortalitat en el grup de dones d’aquesta edat, entre un 24% i un 29%

I recolzar qualsevol tipus de programa que se dediqui ara i en un futur a detectar qualsevol tipus de càncer com el càncer de cèrvix que també ja s’està implantant a la nostra Comunitat en forma de selecció així con la detecció del virus VPH i la seva vacunació a les adolescents abans dels quinze anys com a prevenció d’aquest virus que produeix displàsies i fins i tot càncer de cèrvix.

Igualtat laboral

Consumida més d’una dècada del segle XXI, pareix que no sigui necessari tractar aquest tema. Malauradament els sous i possibilitats laborals de les dones es veuen minvats front els del seus companys any rere any. Aquesta situació ja s’ha normalitzat a la funció pública però és necessari fer el pas dins l’empresa privada.

Des del PI volem treballar per a la sensibilització de l’empresari per eliminar aquesta discriminació, prenent en consideració totes les lleis necessàries, per poder eliminar d’una vegada per totes aquesta diferencia real i existent.

Des del Pi creiem que la igualtat entre els homes i dones és un dels principis fonamentals del dret comunitari i poder garantir la igualtat d’oportunitats i de tracte entre sexes i lluitar perquè la participació en la economia i el procés de prendre decisions sigui la mateixa en defensa dels drets de la dona i dels drets humans.

Família

Des del PI recolzem totes les possibles unitats familiars legals existents, tractant per igual a tots el membres d’aquesta unitat familiar. Amb això volem dir que treballarem per a que legalment tinguin el mateixos drets i deures, tant famílies

tradicionals, com famílies nombroses, com monoparentals, o com famílies amb membres del mateix sexe, en temes d’adopció, custodies compartides, etc…, creant normatives de suport per aquelles en situació més vulnerable davant la societat.

Per al Pi els drets familiars son la garantia perquè cada grup familiar tingui cobertes les mínimes necessitats que li permeti el desenvolupament de la seva dignitat. Lluitarem perquè es respectin els drets de la família per afavorir els valors que avui en dia estan en declivi i no es perdi la confiança en el nucli familiar, a més treballarem per reforçar aquests drets com el dret a la llibertat, a la vida, a disposar d’un habitatge, a l’aliment, a la educació i a la sanitat, i treballar fermament amb polítiques actives per la conciliació laboral i familiar.

MEDI AMBIENT

INTRODUCCIÓ

Fins ara, a la nostra comunitat, els temes mediambientals han tingut un pes relativament baix. Algunes de les fites que s'havien aconseguit els darrers anys, com la creació del Ministeri de Medi Ambient al Govern del Regne d'Espanya o, a nivell autonòmic, la primera Conselleria de Medi Ambient, la conservació de grans espais naturals mitjançant el consens i la Llei d'avaluació d'impacte ambiental, s'han fet malbé. I els partits majoritaris, “deliberadament”, han convertit les polítiques mediambientals en co-responsable de la crisis econòmica actual.

Per a la majoria de partits polítics, els temes mediambientals s’han vist amb certa aprensió, motivada bàsicament pels prejudicis de classes (consideren que la base social interessada pels temes mediambientals, està molt allunyada de la del seu electorat), econòmics (es considera que els interessos econòmics estan enfrontats amb els ecològics, fet que provoca un allunyament dels postulats mediambientals, sense un anàlisi seriós dels avantatges de unir ecologia - economia), o simplement per raons pràctiques (consideren que és un assumpte complicat, on arriben tard i no val la pena gastar esforços, ja que el consideren un tema que pot passar de moda o que la crisi ho taparà tot). Independentment dels motius , per als ciutadans de les illes, els resultats han estat demolidors.

Tal volta la riquesa més important de les Illes Balears es el seu patrimoni natural. Un patrimoni que en el passat ens va fer créixer econòmicament i social i, que representa una oportunitat per a una nova recuperació. Mantenir aquest patrimoni en bon estat, és una de les prioritats de les polítiques mediambientals. Una bona gestió dels residus, de l’aigua, dels Espais Naturals Protegits, del paisatge, una bona gestió del nostre patrimoni natural, fan que les Illes Balears es situïn en un bon lloc, per poder iniciar la recuperació cap a un nou estat del benestar pels ciutadans de les Illes Balears.

Davant aquest escenari ens hem de demanar com volem que el nostre partit afronti els temes mediambientals, com implicar, altre cop, un segment important dels joves, abstencionistes, desencantats o asèptics de la política i dels polítics, si els partits polítics són un referent negatiu, si volem un partit polític tancat o com un espai obert a les diferents sensibilitats front de la nostra societat; quines propostes podem oferir com a nou partit en relació al medi ambient. Creiem que la resposta a les qüestions plantejades ens pot donar el camí a seguir per el PI i el medi ambient.

El PI i el medi ambient

El debat de temes referents al medi ambient ha de ser un debat d’idees i obert, que a partir del nostre ideari ha de plantejar actuacions programàtiques, que resolguin problemes i donin solucions a les preocupacions del ciutadans, que ens permeti adaptar les nostres propostes a les demandes de la societat i que la presa definitiva de decisions sigui clara, democràtica i participativa.

Des del PI considerem que el medi ambient ha d’esdevenir l’eix transversal de totes les polítiques. Hem de definir una política ambiental pròpia, crear la nostra pròpia imatge ambiental. En definitiva, ens hem de convertir en líders de les polítiques mediambientals de les Illes Balears.

Els principis bàsic inspiradors d’aquesta política han de ser:

Sinceritat i valentia en la gestió de residus. Hem de proposar polítiques que garanteixen la reducció, recuperació i valorització energètica. Considerem la

incineració com una tecnologia adient, sempre que es gestioni amb criteris estrictes.

Participació i eficàcia per a una informació i educació ambiental. És un dels àmbits indispensables per entendre les problemàtiques ambientals de la nostra terra, a la vegada que ens permet una participació activa de tots els ciutadans. Hem d’Impulsar l’educació ambiental en tots els sectors de la població, per aconseguir una millor informació i sensibilització envers el respecte al medi ambient. Volem garantir la màxima accessibilitat de la població, a la informació relativa al medi ambient i als recursos naturals, i la participació responsable i formada en les decisions que afecten el medi ambient.

Eficiència, compromís i claredat pel que fa als compromisos amb la Unió Europea, sense que afecti negativament als nostres ciutadans. Revisarem l’aplicació del protocol de Kioto. Haurem d’analitzar nous incentius per potenciar les energies renovables.

Decisió, innovació, qualitat i cohesió territorial per un model socioeconòmic i territorial que relacioni la cohesió social i la sostenibilitat. No es pot assolir una veritable sostenibilitat ambiental si no avança paral·lelament la sostenibilitat social i econòmica. L’aplicació dels principis sostenibles al model social, comporta facilitar un accés equitatiu als serveis. I als recursos que fomenti la cohesió social i la igualtat d’homes i dones, i també garantir els estàndards de qualitat de vida i benestar, amb caràcter inclusiu pel que fa als col·lectius mes vulnerables. Per tant, des de el PI apostem per una societat equitativa i integradora que demana un comportament responsable i sostenible de les organitzacions i empreses, mitjançant l’assumpció del compromís de la responsabilitat social corporativa, que implica l’adopció de polítiques de gestió que integrin les repercussions socials i ambientals de l’activitat.

Estalvi, eficiència i recerca en el consum, la producció i la mobilitat, per ser una societat responsable amb el medi ambient. Apostem per la planificació del transport

públic que doni resposta a les necessitats quotidianes del viatgers, per un accés de qualitat als serveis bàsics principals (aigua, electricitat, sanejament i telecomunicacions) per a totes les illes. En el transport aeri, impulsarem l’establiment del nombre més elevat possible de connexions. Apostem d’una manera clara i decidida pel transport públic com a mitjà principal de desplaçament. L’oferta de transport públic ha de ser prou atractiva per compatir amb l’ús de vehicles privats ha de respondre a les necessitats de mobilitat dels ciutadans.

Claredat, decisió i equitat a la gestió de l’aigua. Hem de garantir el seu subministrament com a factor determinant del benestar i de prosperitat de tots els ciutadans de les illes. La dessalinització es una gran eina per disposar de reserves estratègiques. Impulsarem i actualitzarem els programes de sanejament d’aigües residuals urbanes i industrials a totes les illes.

Recerca, participació, consens i equitat per a la conservació i gestió dels nostres Espais naturals Protegits. La política als ENP ha de ser integradora, a traves del consens amb la propietat privada, i ens ha de servir d’estímul per dinamitzar els sectors productius en aquests espais. Hem de fer una especial atenció a la Mar Mediterrània. Volem impulsar el disseny d’una estratègia per la conservació de la mediterrània que desenvolupi una nova política de cooperació sostenible, i evitar la contaminació. Així mateix hem d’impulsar un pla de Prevenció i lluita contra els vessaments de hidrocarburs.

Decisió, recerca i eficiència a la lluita contra la contaminació. Hem de protegir el nostre territori i les nostres costes. Lluita decidida per a eliminar la contaminació dels nostres aqüífers, així com la reducció dels abocaments no autoritzats.

Objectius del Pi

Liderar la política en temes de medi ambient.

Convertir el medi ambient en un eix transversal de la resta de polítiques.

Utilitzar el medi ambient com una oportunitat per crear feina.

Prendre decisions a traves del consens, la participació i el diàleg.

Impulsar la prevenció mediambiental.

Garantir la conservació i millora dels Espais Naturals protegits amb la participació directa de la propietat i agents socials.

Avançar cap a la sostenibilitat ambiental, prioritàriament en la gestió dels recursos naturals, mitjançant el consens i la participació, sense caure en el fals proteccionisme.

Impulsar les polítiques de conservació i millora del Mediterrani.

Liderar una nova política ecologia/turisme.

Promoure el respecte als animals i l’atenció a la diversitat biològica.
Impulsar una nova cultura de l’aigua que potencií l’estalvi i la reutilització. Nous plans integrals de recuperació de les costes degradades; així com la protecció dels aqüífers i de les aigües subterrànies.

Potenciar l'energia aelica, solar i altres energíes renovables.

PONÈNCIA MENORCA

INTRODUCCIÓ

Dos anys després del congrés d'Es Castell que va donar el tret de sortida per entrar a l'any electoral de 2015, necessitam redefinir els objectius de la nostra estratègia política d'El Pi de Menorca per encarar el proper procés electoral.

OBJECTIU

L’objectiu ha de ser FER ARRIBAR EL PROJECTE D’El Pi A LA CIUTADANIA. D'aquest primer i fonamental objectiu, que té el seu indicador d'assoliment en els propers resultats electorals, deriven altres fites importants que s'aniran desplegant al llarg de la ponència.

INCORPORAR GENTE NOVA AL PROJECTE

La manca de mitjans econòmics fa absolutament imprescindible l'actuació de cadascuna de les persones que en aquest moment creuen en aquest projecte. Des de totes les tribunes possibles, en les converses diàries de la feina, en el dia a dia de les xarxes socials i fins als debats públics més mediàtics, no ens hem de cansar de parlar de

  • la necessitat de baratar la cultura del provincianisme, instal·lada en bona part de la ciutadania de Balears,
  • de reclamar una crítica col·lectiva a unes condicions de finançament nefastes,
  • de denunciar la manca d'equitat que patim respecte a la resta de ciutadans de l'estat i
  • de la necessitat d'eficàcia i eficiència en la gestió dels impostos, tant a l'hora de pagar com a l'hora de rebre els serveis pagats.

Tot això ha d'estar escrit sobre la porta on hem de fer passar gent nova, gent que són dels nostres però que encara no ho acaben de tenir clar o no ho saben. La clau per obrir aquesta porta és la confiança en el nostre projecte, la que hi tenim nosaltres i la que serem capaços de transmetre.

LA CONFIANÇA EN EL PROJECTE

Si volem que el projecte d’El Pi de Menorca transmeti confiança, hem de seguir un camí de constància al llarg del qual hem de demostrar militància en els nostres actes públics i en el quefer del dia a dia. Aquest camí passa per:

  • En primer lloc, oferir una bona marca i mantenir la coherència amb el discurs i els actes, en el temps i en la distància. Hem d'iniciar un camí que ens porti a fer prevaler la marca d’El Pi amb tot el que representa, per sobre de personalismes. Una bona marca transmet confiança.
  • En segon lloc, seguir l'estratègia de deixar enrere l'oportunisme i substituir-lo per la coherència en el discurs. Si demostram ser fidels a un programa, com ho estam fent en el Consell de Mallorca, en el Parlament i en tants ajuntaments participats i governats per El Pi, transmetem confiança a la gent.
  • En tercer lloc, participar en el debat públic defensant els nostres principis sense enganar a l'hora de dir qui som i on volem anar. La nostra confiança personal en el projecte, la nostra militància, transmet confiança.

L'estaló social al nostre projecte de partit passa perquè la gent senti la necessitat que les illes assoleixin poder polític.

Aquesta idea també es pot particularitzar a Menorca: per arribar al màxim de gent s'ha d'aconseguir que la marca i el símbol d’El Pi transmeti per si sol aquesta idea. Per tant, s'ha de mantenir una coherència de discurs en l'àmbit balear, insular i local. En veure el logo d'El Pi la gent hi ha de captar

la lluita per ser tractats igual que qualsevol altra comunitat autònoma

la disposició a capgirar el fet de veure que som els qui més pagam i menys rebem

la garantia de ser la veu pròpia de les Illes Balears a Madrid, on fa anys que ens ignoren

la voluntat ferma de resoldre els problemes de la doble insularitat i de la connectivitat de Menorca sense jocs de cadires.

MÉS es va plantar davant els votants amb aquest discurs, però en canvi els votants han vist com les seves reivindicacions, com la d'un finançament just, quedava amagat darrera les cadires de Podemos folrant-les de «dret a decidir». A Menorca, el «dret a decidir» no és el debat del carrer . No és un argument polític que resolgui els problemes que tenim de

transport de persones i mercaderies

de la radioteràpia i estades de familiars de malats

de la sobrecàrrega fiscal i la manca de dotació pressupostària

del transport de mercaderies

de les inversions portuàries

de l'oferta educativa...

És feina nostra agafar l'estendard de la defensa dels interessos dels ciutadans de les illes i de Menorca i situar políticament Menorca i Balears al mapa d'Espanya.

MILITÀNCIA

Hem de tenir en compte que al voltant de les reivindicacions d'El Pi poden sorgir alguns grups d'electors o partits localistes que se sentin atrets per alguns aspectes del nostre missatge reivindicatiu, o per la voluntat de defensa dels interessos menorquins, però que no combreguin al cent per cent amb el programa del partit o fins i tot en la línia ideològica.

L'acceptació de diferents visions va lligada al nostre caràcter centrista i pràctic i per això les agrupacions locals facilitaran la integració dins El Pi del centrisme menorquí a través de la figura del simpatitzant, sempre amb l'objectiu d'ampliar la nostra massa social. Les agrupacions locals menorquines també podran cercar la manera de resoldre els interessos comuns d'altres partits centristes d'àmbit local i de diferents grups amb caràcter centrista i regionalista.  En aquest sentit, els estatuts ja preveuen l'aspecte de la doble afiliació sempre i quan sigui un partit d'àmbit purament local.

Pot passar que, en algun moment, podem sentir la temptació de renunciar a la coherència amb l'ideari del partit a canvi d'un suposat rèdit electoral per poder donar solucions puntuals o en l'intent de fer nostra alguna gent  no combrega amb El Pi. Fent això acabam llaurant tanques que no són nostres. No collirem res i, en canvi, correrem el perill de perdre fidelitat  i, pitjor encara, fer perdre fiabilitat a la marca.

On és el límit d'aquesta associació o integració? Trobam un primer límit en aquelles qüestions que no respectin les decisions del Congrés, que és el referent d'actuació de govern i de defensa dels interessos dels nostres votants i la nostra carta de presentació als nous afiliats. És necessari que les agrupacions locals exerceixin la seva independència de forma responsable i siguin capaces de tenir una perspectiva global del partit. Les decisions d'una agrupació local no poden qüestionar els fonaments del partit. La llibertat d'actuació de les agrupacions locals i dels comitès insulars és un gran instrument, però funciona sobre el respecte a les ponències estatutàries, polítiques, programàtiques i organitzatives sorgides del Congrés. Per tant, a l'hora de lligar-se o confederar-se amb altres agrupacions o grups d'electors, sobretot de cara a l'electorat, s'ha de tenir cura de:

  • dintre dels compromisos adquirits, clarificar la càrrega ideològica
  • clarificar la lògica organitzativa dels pactes
  • mantenir plena sobirania en la presa de decisions no pactades

talment com es faria en un pacte postelectoral, vigilant el possible desgast de valoració de l'opinió pública, de la marca de partit i de la qualitat de les campanyes electorals. Dins les coalicions, pactes o acords s'ha de ser lleial, però sobre tot s'ha de ser lleial a El Pi. No hi ha contradicció entre defensar els interessos dels ciutadans i militar en El Pi.

FER MARCA

Actualment els interessos de Menorca es defensen des del Parlament a iniciativa dels menorquins. Però sobretot es defensaran en el moment que surti de les eleccions un parlamentari menorquí d’El Pi.

Aconseguir un diputat per Menorca depèn de fer potent la marca d’El Pi a Menorca. La idea que fer marca per un partit d'àmbit Balear impliqui assumir un centralisme mallorquí o accentuar la doble insularitat és  infundada i absurda. Al contrari, necessitam reivindicar i fer nostre el partit a força de militància i coherència per oferir una bona marca per Menorca.

Podria haver-hi gent que vegi clara la necessitat de fer una marca reivindicativa i potent, però que vegi en ella el perill de la relativització o fins i tot dissolució de les reivindicacions menorquines en l'entramat polític balear. Per alguns menorquins pot existir una sensació negativa d'abús de lideratge per part de Mallorca. Més enllà de les sensacions, El Pi, estatutàriament i per cultura de funcionament, manté la independència de les agrupacions locals i insulars en els aspectes que no queden reflectits en les ponències polítiques, econòmiques i organitzatives sorgides del Congrés. També resol conflictes interinsulars amb la regla de les dues illes. Per tant, la garantia de la defensa dels interessos de Menorca està en mans dels menorquins, a través de la nostra participació activa en els òrgans de decisió del partit. Si sabem explicar tot això, i hem de saber-ho fer, aconseguirem baratar en positiu el sentit d'aquestes sensacions.

RESUM

En resum, d'aquí a les noves eleccions, tots els esforços d’El Pi de Menorca s'han d'encaminar a assolir l'objectiu de fer arribar el projecte d’El Pi a la ciutadania de Menorca i que mereixi la confiança de la gent és feina de tots.

Per arribar a la gent és condició necessària, però no suficient, que representants públics d’El Pi

participin en debats públics

col·laborin en mitjans

treballin en elaborar propostes per ser defensades en el parlament i en facin publicitat

facin propostes i mocions als ajuntaments i les promocionin

explorin públicament les possibilitats de participació ciutadana

i, sobretot, és d'importància capital ser actius i efectius en les xarxes socials per poder suplir la manca de presència en els mitjans de comunicació.

Tota aquesta tasca que ha de portar a terme la nova executiva és una condició necessària però no suficient.

Arribarem de veritat a la gent exercint la nostra militància en el dia a dia, en l'arrelament del partit en les xarxes socials, en la participació de les convocatòries de les executives locals i insular i demostrant, per tot allà on anem, la nostra confiança en el projecte.

Hi arribarem de veritat fent de la marca El Pi un segell de garantia. Per això hem de respectar i defensar, dintre de la nostra diversitat, els principis que fonamenten el partit i no caure en paranys d'oportunisme electoral.

Coherència enfront d'oportunisme i marca enfront de personalismes aporten una confiança a l'electorat que ens han de permetre arribar a la fita electoral amb prou arrelament social, el 100% d'implantació en els municipis, unes llistes qualificades i prou suport humà i logístic per fer una campanya electoral digna.

Després vindran els resultats.

Moltes gràcies.

Download (PDF, 525KB)

 

 

 

 

 

 

 

Tanca